STOP A LES IMPOSICIONS DEL MÓN DE LA MODA

Bon dia amics i amigues, 

Com sempre, el primer és demanar perdó per passar tan poc per aquest blog, intentaré ser més constant però, ja dic per avançat, que per segons quines coses tinc poca voluntat ...

Si m'he decidit a passar-hi avui és perquè necessitaba algún lloc on "vomitar" la meva indignació després d'una tarda de compres. 

Aquesta tarda, he anat de rebaixes al centre comercial de davant de casa. El tinc a cop de pedra i a sobre estem en el remat final de les rebeixes, doncs perquè no aprofitar l'ocasió que la pinten calva?

L'indignació ha vingut quan després de triar i remenar, m'he adonat d'un fet que ja sabia però que avui he vist més clar: En algunes tendes de roba per a noies joves, de nenes i adolescents remarcaria perquè és important fer-ho, no hi ha talles prou grans. Si ja se que en rebaixes solen quedar només talles petites, aquelles que els modistes s'entesten en seguir fabricant pero, en les que a la pràctica, no pot posar-se gairebé ningú; però, el problema al qual em refereixo, passa en en rebaixes i en temporada i per això és més greu.  

En pantalons i faldilles és missó impossible trobar res més enllà de la 40 i cal dir, que sovint aquesta es realment insuficient fins i tot per a noies a les que anomenaríem "primes". En camises, bruses, jerseis i demés roba per a la part superior del cos, no hi ha res més gran d'una M o amb molta sort una X. La pregunta és, i les noies que - pel motiu que sigui - no caben en aquestes talles (que no deuen ser poques) que han de fer? no vestir-se? anar despullades? anar a comprar a les tendes per a dones grans, on va ma mare que te gairebé 60 anys on si hi ha talles grans (i ho dic amb tot el respecte)? Fer règims i a dietes estrictíssimes posant en risc la salut per aconseguir entrar a la roba? Això és el que volen les cases de roba i els seus modistes? Una societat de gent esquifida, sense corves, sense cul, sense panxa, sense pit, sense res del que te una dona normal i corrent vaja? Una societat de noies sense gota de greix, d'estatura i pes mig, de 90-60-90, totes iguals d'esbeltes i avorrides? És això? Doncs és molt trist!

Un altra pregunta que m'ha sorgit, és per què les noies que estan súperprimes (les que matemáticament, diríem que estann situades al límit per abaix) si poden disposar de talles com la 32 i la 34 i aquelles que estan una mica més grossetes, o no ja això, si no que simplement tenen cadera, cuixa, pit, panxa, xixa o certa embergadura (les situades al límit per dalt) aquestes no trobaran cap talla per elles?  Perquè si prenem ambdos límits com a negatius, com a persillosos per la salut, un si troba roba i l'altre no? Estem estigmatitzant les noies grassonetes i amb curves? estem donant per bo un model de dona esquàlida, que passa gana i es mata a fer esport?

Això es diu discriminar. Discriminació de tota aquella noia/dona que no sigui com un pal o similar. Perquè? No ens omplim la boca dient que la bellesa es a l'interior? que tothom és bell? i que res de gordes i primes?  doncs així hauria de ser! Fem-ho/ Creguem-nos-ho! El problema és que el món de la moda i també l'audiovidual se'n oblida sempre.  Les gordes no venen. I pensar que en segles passats ser una dona ben gorda era el millor que et podia passar!

M'ha semblat indigant pensar en una noia de 15 o 20 anys, grassoneta o simplement generosa de pit i cul que desitgi vestir com les seves amigues, com la gent de la seva edat, no pugui fer-ho perquè no hi ha talles per a ella! Perquè les talles més grans són la 38, la 40 i si hi ha sort la 42 que molt sovint són les que ja necessiten les noies a qui ningú titllaria mai de gordes. Així doncs, quan una de les "gordes" necessiti o desitji vestir-se a la moda, que haurà de fer? Matar-se de gana? Matar-se fent esport al gimnàs? Matar-se, no? Aquesta és la solució...

Doncs jo dic NO! Que la decisió de posar-se a dieta o fer règim sigui només per salut o perquè un ho vol i sobretot supervisada sempre per especialistes, però, mai perquè ningú ens hi obligui! Que no sigui ni un Stradivarius, ni un Bershka, ni un Mango ni cap tenda de roba amb canons estúpids qui ens faci passar gana o ens forci a fer abdominals si no en tenim ganes. 

I és que, a més a més,considero que una talla 42,44 o 46 no són sinònim de sobrepes o obesitat. Hi ha noies que són molt altes i altres de molt baixetes, n'hi ha amb cartuxeres i sense, amb caderes o amb cintura de vespa, amb panxa per haver menjat i begut a gust i amb ventre pla per casualitat o per força de voluntat, noies amb talla 110 de pit i d'altres que en prou feines si omplen una 80, noies amb el cul gros, petit, caigut, aplanat, sortit o com sigui i totes elles són boniques i mereixen poder tenir la mateixa oportunitat de lluir la peça de roba que desitgin! 

La moda hauria de ser l'oportunitat de fer-nos i veure'ns més atractius pero, sense deixar de ser nosaltres. No pas fer-nos esclaus d'ella fins al punt de deixar-hi la vida! 

#Sócunadonareal

#Tinccorves

#Viscalescorves 

#Tincpanxa

#Tinccul

#Notinctetes

#Sócfeliç

#Mestimotalicomsóc 

   

Coses que passen .... SOMRIU

Fa temps que no em passava pel meu blog i escrivia... Començo a tenir la sensació que només me’n recordo de fer-ho quan tinc un mal dia o estic baixa d’ànims ... I per variar, avui es un dia d’aquests, bé si he de ser sincera porto un temporadeta sentint-me nostàlgica amb mi mateixa i se molt bé a què es deu aquesta sensació però, no penso explicar-vos-ho ... Un blog insuls, inhòspit i mig abandonat no em sembla el lloc més adient per explicar la meva vida... Però si que em sembla un bon lloc on buidar una mica el pap encara que sigui de manera abstracte i en la qual només jo m’entengui i ja és molt dir perquè de vegades ni això passa ...

No heu tingut mai la sensació que la vida no és justa? Ja no parlo només de justícia social que cada dia brilla més per la seva absència... Ni de justícia quan a mèrits o demèrits refereix i d’aquesta també en podria omplir una altra entrada al blog i potser ho faci algun dia d’aquests. No. Parlo de justícia en un sentit ampli, en el fet de que la vida sovint no et dona el què vols, el què esperes d’ella, el què d’alguna manera penses que ha de ser teu perquè és tot el que sempre has desitjat, perquè veus que ja és teu, com fet a mida per tu, tot i que en el fons no ho sigui i ni ho hagi estat mai ...  A mi m’ha passat i em segueix passant sovint això de sentir de que la vida no et tracta com voldries. No em puc queixar de la vida que tinc, no em falta res – crec – però, en el meu interior sento que em falta tot. I no només em falta sinó que sento que m’ho han pres que encara és pitjor. Ja se que molt probablement no enteneu res però, jo si m’entenc i de moment amb això en tinc prou.

Des de fa una temporada sento que no tinc sort, m’esforço molt, poso ganes però les coses mai acaben de sortir com una voldria .... Es posa tot massa cara amunt i el destí, les casualitat i la vida mateix no col·laboren gens a que la situació flueixi cap a la banda que voldries. Al final acabes a l’altra vora del riu vital intentant tornar a reconduir la situació cap algun lloc, sigui el que sigui ... I saps que has de seguir lluitant fins i tot sense tenir-ne ganes. Fins i tot quan ja has lluitat tant que penses que potser ja no val la pena perquè no hi ha res a guanyar. El premi gran ja ha sortit i evidentment, un cop més no ha estat per a tu ... I llavors com es fa per llevar-se l’endemà d’un desencís? Quin cara hi poses a la vida: somrius com si res hagués passat? Fas morros mostrant el teu rebuig i contrarietat? Plores fins a tenir la cara vermella plena de mocs? Esclates  a somriure fins que el ventre fa mal però, més mal fa el cor? Que és el què s’ha de fer en aquests casos? Com es surt endavant si saps que tot el que volies ja no ho pots ni podràs tenir mai? que s’ha escapat i mai tornarà... Que tot serà diferent i que fins i tot, tot allò que creies i havies experimentat fins ara, també és i era diferent de com creies perquè han canviat les regles del joc i han fet que tot prengués un significat nou i com no, negatiu?

 

 

Si, em se la teoria psicològica de memòria. El tirar endavant, el al mal temps bona cara, allò de l’estima’t a tu mateix, el tu vals més que tot plegat, el ningú mereix que tu dediquis més temps ni esforços del que et dedica ell, allò de que la vida està plena d’oportunitats, el més dies que llonganisses, el quan es tanca una porta s’obre una finestra ... Sonen tots molt bé, si ....  I juro que m’ho se, ho tinc gravat a foc al cor i al cap perquè no és la primera vegada – i suposo que tampoc deurà ser l’última – que una n’haurà de fer ús .... Però, molts matins i moltes nits costa aplicar-s’ho a un mateix, creure-s-ho el suficient com per posar-s’ho de bandera i sortir al carrer amb el cap ben alt.

En fi ... Suposo que hauré de continuar tirant de saviesa popular barrejada amb psicologia barata i pensar allò de el temps ho cura tot, no hi ha mal que cent anys duri i també somriu perquè és el millor que tens en tu i un dia sense fer-ho es un dia perdut!    

Avui una de llibres - "Contra el viento del norte" y "Cada siete olas"

 

Bon dia a tots i totes!

 

Ara ja feia molt de temps que no em passava per aquí - bé com sol ser ja costum en mi. Si us dic la veritat, no se que ha estat ben bé el que m'ha fet tornar. No ho tenia previst ... Suposo que el fet de que avui em sobri una mica de temps a la feina hi ha ajudat molt. També perquè ahir, mentre feia un exercici a la classe d'alemany vaig pensar en la possibilitat de venir aquí i escriure, ara us ho explicaré tot i ho entendreu millor.

Tot comença a principis d'octubre de l'any passat, just quan vaig iniciar el 4t curs d’alemany - impressiona molt al dir-ho o escriure-ho però, realment no se tant d'alemany com pot semblar - com cada any, la professora ens proposa una sèrie de llibres per llegir durant el curs i els quals treballarem a classe posteriorment. A la llista d'aquest curs hi havia el llibre "Gut gegen Nordwind" o el que és el mateix en cristià "Contra el viento del Norte". Com que semblava el menys trist i dramàtic - per drames els meus - el vaig escollir. Ja us podeu imaginar que la resta versaven de temes com el mur de Berlín, els nazis i la II Guerra Mundial ... Temes més que grapejats del món alemany, i això que els alemanys, pel poc que he pogut experimentar, solen renegar i oblidar bastant tot aquest passat tant trist que sembla molt llunyà i és a la volta de la cantonada com aquell qui diu.

Ahir ens tocava fer l'exercici de classe relacionat amb la lectura del llibre, es tractava de fer-ne un resum als companys - amb alemany evidentment - i mentre el feia pensava, demà podria tornar al meu blog semi oblidat i intentar fer la mateixa explicació però, amb la meva llengua, en català. Em vaig recordar d'una frase que deien en un musical "jo canto en la llengua amb la que somio" doncs a mi em passa el mateix jo escric i m’expresso sentint-me molt més jo, si ho faig en la llengua en la que somio, en català. En fi, anem al gra no?

        La portada, pel meu gust, és horrorosa, res a veure amb la trama de l’historia.

Primer de tot, s'ha de dir que la novel·la "Contra el viento del norte" és de l'autor vienès Daniel Glattauer (al Cèsar el que és del Cèsar). Es una novel·la romàntica que atrapa des del primer segon, com a mínima mi i ja és dir perquè jo no sóc especialment apassionada de les novel·les ensucrades. Tampoc diria que aquesta és un atac de diabetis. És romàntica si però, sense arribar a ser enganxifosa. Ens planteja una historia d'amor amb un inici poc convencional però, no diria del tot impossible (et podria passar a tu). L'Emmi i el Leo són dos joves que un bon dia es coneixen per internet com a conseqüència d'un curiós i graciós malentès. A partir d’aquest moment inicien un intercanvi de correus electrònics que comença de manera innocent i una mica entremaliada per acabar convertint-se en un tema vital que se’ls ha posat sota la pell i amenaça en arribar al cor.  Per als dos, escriure’s i llegir-se es converteix en una necessitat, en una via d’escapament de la seva realitat que sembla no satisfer-los tant com pensaven. Ella està casada (coneixerem també el seu marit, el patidor Bernhard) te 2 nens i un munt de responsabilitats familiars que la lliguen de peus i mans. Ell està superant una ruptura sentimental amb la seva ex, la Marlene, que no el deixa avançar i que quan finalment està decidit a fer-ho, llavors són tots els dubtes i responsabilitats de l’Emmi els que li bloquegen el camí. En tot aquest guirigall també hi jugaran el seu paper la germana del Leo, una top model que actuarà com els ull del seu germà quan ell està a cegues (una mena de veu de la consciència) i la Mia, una amiga d’Emmi que resultarà ser un dels punts més forts d’inflexió en els sentiments de la parella protagonista. 

                                                        

                  

Aquesta novel·la no acaba aquí. Quan finalitzes la lectura del llibre, no acabes la història. Et quedes tant penjat com la parella protagonista, però tranquils, hi ha la segona part “Alle sieben Wellen” o el que és el mateix “Cada siete olas”. En aquest segon llibre obtindrem les respostes a tots els dubtes no resolts que ha deixat el primer llibre. Novament l’Emmi i el Leo hauran d’enfrontar allò que sense proposar-s’ho, ni imaginar-ho ha nascut entre ells. Hauran de decidir si volen viure-ho o el millor potser és oblidar-ho i reprendre les seves vides al món real com si res hagués passat.

 

             Una altra portada per mi, desafortunada. Ningú va tenir una idea millor?  

Potser us estareu preguntat d’on surten els títols dels dos llibres, doncs bé, formen part dels missatges que els dos protagonistes s’intercanvien, com una mena de llenguatge que entre ells utilitzen per dir-se el que senten sense que ni ells mateixos en siguin conscients.

Aquesta història pot sembla molt frívola i absurda, amb tints adolescents si m’apureu. I és cert, és un tipus d’història més pròpia de “teens” que de dos persones que passen dels trenta, però, perquè no pot sorgir l’amor virtual entre dues persones adultes que viuen una vida normal i corrent i que sense buscar-ho troben allò que ni tant sols sabien que els faltava en la correspondència amb un estrany? No seria bonic trobar aquella persona que ens complementa i poder-la anar coneixent poc a poc, correu a correu, broma a broma, sense presses, sense cap compromís, ni pressió de l’entorn, sense normes socials ni obligacions imposades. Simplement dues persones que s’escriuen, s’expliquen, es llegeixen, es pensen ... Tot des de la intimitat que proporciona un ordinador personal i una bústia virtual. Dos amics que intercanvien missatges i que al món virtual – de moment – tenen dret a tot. A mi no m’importaria. Com a mínim seria una bona manera d’intentar conèixer a algú sense interferències i amb calma (sempre i quan imperés la sinceritat, que a internet tots sabem el pa que s’hi dona).

Cal ser sincers però, el món virtual pot estar bé, però, no en enganyem, formem part d’un tot més gran, el món real que en diuen i inevitablement hi ha un moment – com també passa a la novel·la – en que el món virtual es queda petit, els protagonistes necessiten més que frases i paraules i llavors es quan te lloc la trompada amb el món real, amb les obligacions, les responsabilitats, les imposicions, el deure ... Tot això, sovint no acaba d’encaixar massa bé amb el que un desitja, amb la voluntat i els instints. Aquí és on el Leo i l’Emmi tindran feinada però, diuen que l’amor ho pot tot, no? Bé jo ja no dic res més, si voleu saber-ho, haureu de llegir-vos les dues novel·les. Jo les recomano absolutament, són lectures molt planeres, senzilles i que t’atrapen des del principi, quan comences a llegir el primer missatge, necessites immediatament saber que contestarà l’altre i com acabarà aquesta relació tant peculiar com bonica.

Després d’aquest rotllo que no venia massa a “cuento” de res, m’acomiado fins qui sap quan. Com dic sempre, sigueu feliços en tot moment – com a mínim no deixeu d’intentar-ho amb totes les vostres forces – i rieu molt, sempre, cada dia ... Un dia sense riure és un dia malgastat.

PD. En un dia com avui costa llevar-se i seguir endavant sense preguntar-se perquè?    

 

Ho intento, ho espero, ho desitjo ...

Torno a escriure en aquest blog molt temps després de no fer-ho. Sóc molt poc constant ho se però - i que no soni a excusa barata - sempre tinc coses al cap, coses per fer, gent a la que veure, mil i una esplendides distraccions que em distreuen com molt bé indica la paraula. 

La veritat és que vull escriure perquè m'agrada fer-ho i em sento bé, em buido per tornar-me a omplir a l'estil Pep Guardiola. De veritat que ho intento però, no trobo ni el temps ni l'excusa adients. 

Bé, aquesta tarda sigui com sigui, m'han vingut ganes d'escriure, d'actualitzar el blog i de deixar les meves frustracions en algún lloc ... I quin lloc millor per a fer-ho que el meu abandonat i pràcticament solitari blog? 

A veure, no tot és dolent. Noooooo! Per exemple, quan als canvis a que em referia en el meu anterior post de fa mil·lenis, he de dir que estan anant molt però, que molt bé! Poc a poc, pas a pas, però de manera ferma i seguint la bona direcció - com a mínim això crec! Segurament encara trigarem uns mesos més a tenir-ho tot llest, a tenir el canvi completat però, estem treballant en ell. Espero poder venir a principi d'any i dir que ja tot s'ha complert i la transformació és definitiva. Si, ja se que no s'enten gens de que parlo, quedeu-vos només en que es tracta d'un canvi possitiu, a millor i ple d'il·lusió. 

A què em referia quan parlava de frustracions? Tampoc us ho confessaré del tot, sóc molt reservada per algunes coses i si rarament les explico a viva veu als meus íntims, evidentment, no penso ara començar a abocar-les indiscrimindament, en un insuls blog d'internet mort de riure. Només dir que porto uns dies una mica xof perquè no sempre les coses surten com un vol, potser és que tampoc faig tot el què hauria o podria però, és que sovint no se què he de fer ... Allò que diuen de voler és poder en el meu cas no sempre es compleix. Ho desitjo amb tot el meu cor però, no n'hi ha prou en només voler-ho, com dic sempre, segons quines coses s'han de fer que passin i jo potser m'estic massa quieta veient com la vida passa vora meu sense saber mai com atrapar-la. 

En fi, m'hauré de plantejar canviar l'intento, l'espero i els desitjo per uns rotunds ho aconsegueixo, ja és aquí i ho tinc.

PD. Passeu una bona castanyada, Halloween, Castaween o el que coi tingueu a bé de celebrar! Fem veure que vivim aquesta tardor que més sembla un estiu! 

Canvis

Época de canvis, i no parlo de canviar la hora al rellotge ni de canvis en la meteorologia o de canviar la roba a l'armari, no. Parlo de canvis que están succeint a la meva vida de manera inesperada i que segurament, tant si és per bé, com si és per mal, marcaran un abans i un després. No diré que algunes de les coses que han passat o passaran, no fòssin previsibles o fins i tot evidents, però tot i així, suposaran un canvi important en la meva vida. Per això, em trobo encara assimilant-ho tot i confirmant-me a mi mateixa que estic fent bé i efectivament, és el que desitjo, disipant-me els meus propis dubtes. Dubtes que qualsevol canvi genera. A la vegada em dono ànims per enfrontar-ho tot amb forces, doncs no serán temps senzills. Caldrà treballar molt, anar pas a pas, prendre paciència en moltes ocasions i sobretot tenir la suficient valentía i fortalesa per viure dia a dia sense mirar enrera i no penedir-se d'haver optat per aquest camí i no un altre ni qüestionar-se a cada instant si ha valgut la pena escollir.

He de dir que enfronto aquests canvis amb moltes ganes, il·lusió, coratge i sobretot amb alegria. Se que si hi poso aquests ingredients el canvi no pot anar sino a millor. El mateix canvi penso que ja suposo una millora per si sol. Així que agafant el possitivisme com a bandera, aquesta aventura només pot desembocar en satisfacció i triomf. No puc oblidar però, que tot canvi porta associats dubtes, temors, incerteses, moments durs ... Així que se que en absolut serà fàcil, i precisament per això - les coses senzilles m'aburreixen i no em motiven -  m'apassiona el repte. 

Vull comprovar com d'aquí un any o potser una mica més, poso la vista enrera i somric pensant que tot ha anat bé, que s'ha fet el millor i que no canviaria el que tinc per res.

ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS ! I per tant no s'ha de tenir por a ells. AL MAL TEMPS BON CARA! El que si ens hauria de generar temor és quedar-nos tal qual estem per més comoditat que suposi. La vida avança i nosaltres amb ella. Per això, no podem quedar-nos quiets com mers espectadors de la nostra propia vida. No hem de ser com l'abre que deixa que el temps actui sobre ell any rere any, hem de moure'ns, defensar-nos, lluitar pel que tenim i pel que no tenim i anhelem per més complicat que ens sembli poder aocnseguir-ho. RES ÉS IMPOSSIBLE SI ENS HO PROPOSEM. VOLER ÉS PODER! 

Tot i que un tòpic molt típic i fins i tot soni cursi, CAL PERSEGUIR ELS SOMNIS I LLUITAR PEL QUE UN CREU!  Creieu-me si us dic que generalment, LES COSES NO PASSEN SOLES ... CAL PROVOCAR-LES, FER QUE PASSIN!  

   

Dia de la mona, dia en família, dia de fi de festa ....

Hola amics i amigues,

Se que m'he tornat a endarrerir, però és que entre una cosa i una altra, mai trobo temps per passar-me per aquí, ni tampoc un motiu prou important i interessant per a fer-ho ... M'he adonat que curiosament, les meves intrevencions en aquest blog tendeixen a repetir patrons temporals, a coincidir en el temps vaja. Acostumo a escriure per Nadal, Setmana Santa i entre l'estiu i la primavera. No se si tindrà cap significat. Suposo que és així, perquè en aquestes dates disposo de més temps lliure. 

El post d'avui el vull dedicar al dia de la mona, el dilluns de Pascua. Sembla una estupidesa, però per a mi no ho és pas. Crec que te molt de significat, a l'igual que tota la Setmana Santa en si mateixa, més enllà de si som creients o no. A part vull mencionar el significat personal que jo hi trobo. 

Aquests dies representen el pas de la mort a la vida, de la foscor a la llum o el que potser s'enten millor, del fred hivern a l'asolellada Primavera i posterior caluròs estiu. Així que aquesta Setmana Santa en que els cristians celebrem la passió, mort i resurecció del Senyor, és com una representació encarnada en la persona de Jesús, del pas de la penombra i tristor dels mesos d'hivern a la llum i alegria dels mesos de primavera i estiu. Tot plegat una gran història per explicar com reneix la vida any rere any. Com sempre hi ha un motiu i un temps per somriure encara que haguem tocat fons. Com el dia torna sempre després de la nit i la llum del Sol venç sempre el fred hivernal i dona vida a plantes i animalons que per espai d'alguns mesos, romanien amagats i mig derrotats.

Això mateix representa la mona. Els ous de Pascua són una nova representació de la vida que neix de l'ou. Precisament, en l'ou i la seva imatge és com més clar s'observa l'esclat de vida en nèixer un pollet. Com la nova vida s'obre camí entre la closca de l'ou i un cop obert, la llum passa a través d'ell il·luminant la mena de cova fosca que era l'ou tancat. També és interesant saber que les plameres de colors que coronen qualsevol mona de Pascua que és preui, són la representació de les palmeres que hi havia al dessert durant els 40 anys de travessia que van haver de fer els israelites en sortir d'Egipte, abans no van arribar a la terra promesa (pels que no sabeu de què us parlo, recomano o bé llegir la Bíblia, és la base de tot - no us penseu pas que cal ser creient per fullejar-la i deleitar-se amb alguna de les seves històries - o bé, veure la pel·lícula dels 10 manaments, una mica llarga, però sempre val la pena revisar grans superproduccions mítiques).

                                             

La mona per a mi, és sinònim de reunió familiar. Tinc ben presents els records de molts anys rebent la mona de mans de la meva àvia i padrina el diumenge de Pascua i posteriorment, menjar-nos-la per postre reunits tots a taula. Recordo també com el dijous Sant per la tarda baixavem a ciutat a comprar la mona tots plegats. Com arribavem a la tenda i jo em quedava enbadalida obsevant les múltiples figures de xocolata que hi havia a la vista. Recordo també com aquestes dates servien per reunir tota la família al voltant de la taula i d'aquell pastís coronat amb palmeretes i una figureta de xocolata. Després venia el dilluns de Pascua. Llavors, era el meu padrí qui em lliurava la mona. De fet, els dilluns de pascua no han canviat molt, el meu padrí continua portant-me puntualment, sen's falta la mona. La meva padrina malauradament ja no pot ... Però, jo no esborro el record! 

Aquest dilluns de Pascua que em poques hores acabará, ha estat com cada any molt especial. De nou ens hem reunit amb la família i hem compartit un dinar que ha finalitzat amb la cata de les diverses mones que teníem sobre la taula. Hem rigut molt, hem recordat moments, hem fet plans de futur ... El més important però, és que de nou hem estat junts per celebrar que un any més arriba la primavera i estem aquí per a gaudir-ho! 

Com a reflexió final, he de dir que penso que aquestes són les petites coses que omplen una vida i que molt sovint deixem de banda buscant grans fites. Aquests són els records que un dia trobarem a faltar!

PD. Sigueu tots molt feliços cada dia, sigueu feliços per mania :) 

                                                                                                                 

         

  

        

SETMANES, DIES, HORES, MINUTS

Holes amics i amigues!

Avui tinc ganes d'escriure, però, no se massa sobre què fer-ho. No tinc res especial a explicar. La meva vida va passant poc a poc, sense més pretensions. Estem a la primera setmana de març, deixant enrere el cap de setmana de carnestoltes sinònim de diversió i festa i ens endinsem a la quaresma que significa tot el contrari. En poques setmanes donarem la benvinguda a la primavera i quan acabarem de festejar-la, es presentarà l'estiu fent-nos les dents llargues, però això ja és avançar massa, no? 

Bé, el que és cert, és que sense gairebé percebre-ho, quan acabi aquest mes, ja haurem consumit la quarta part de l'any. Haurem caminat el 25% del temps que falta per concluir l'any. I a mi no deixa de sorprendre'm que així sigui. Em sorpren intentar comprendre la velocitat del temps, com ens passa pel costat i no el veiem. Només quan ens mirem al mirall som capaços de percebre certes diferències en nosaltres.  

Segurament, pensareu que estic una mica obsessionada amb el temps. Sempre parlant del canvi d'estacions, del pas dels mesos, dels dies que han passat, dels que ens esperen i d'aquells que prometen ser especials. 

Potser si que tinc certa fixació en aprofitar el temps, en sentir que no malgasto cap dia i que no em deixo de fer res del que desitjo. Inevitablement, se m'escapen moltes coses de les mans i, suposo que és així com ha de ser. Així funciona la vida. Avançar amb pas ferm, dia a dia, intentant aconseguir el que volem, però no del tot. Què sempre quedi marge per a seguir intentant, desitjant, anhelant, buscant i o rendir-se mai. 

Potser si que darrerament estic notant que el temps m'empeny endavant, gairebé obligant-me a tancar etapes i començar a plantejar-se'n de noves. A diu adéu a un passat que de cada vegada quedarà més lluny i a posar la vista a l'horitzó valorant noves persepectives.

Potser si que tot plegat em fa cert vertigen i per això, m'amago i m'excuso en el pas del temps ... 

Potser tot plegat, ho faci el temps - el meteorlògic vull dir - l'hivern sempre ha estat un temps estrany, fred, apàtic, reflexiu ... Jo a l'estiu no penso tant, vic més, no se si us passa igual?

Potser, sigui que avui tampoc sabia molt bé que escriure i el temps, sigui quin sigui, sempre resulta un tema recurrent, poètic i inspirador.

M'acomiado amics i amigues!