Reflexions rutinaries

De que va el meu blog? doncs no ho sabria dir ... que pretenc amb ell? depen del dia, hi ha dies que simplemente desfogar-me i "vomitar" tot o gairebé tot el que penso i sovint callo massa i d'altres que solament busco xerrar pels descosits i entretnir al personal amb les meves cabòries que diria el Montilla de Pòlonia. Perquè he començat el meu post d'avui fent-me un parell de qüestions de les que es podríen anomenar absurdes? doncs perquè m'ha semblat interessant deixar clares aquestes premises i a la vegada situar-me jo mateixa que sovint no se ni on ni quan sóc.

La meva vida segueix com sempre, la mateixa rutina, la mateixa gent, les mateixes hores ... encara que sembli que ho dic en to pessimista no és això el que vull transmetre, bé no en sentit global. Si bé la rutina la relacionem amb quelcom poc divertit i gens excitant, sovint és possitiu tenir uns esquemes a seguir - ni que sigui per trencar-los de tant en tant - i saber que pretens del teu reocrregut vital. Reconec que a mi no em desgrada seguir patrons, és útil, fàcil i vas més al gra però, també és cert, com molts ja debeu estar pensat, que és poc motivant i no deixa marge a les sorpreses i imprevistos. Aquí és on volia arribar amb tota la meva explicació. Darrerament em sento poc motivada, necessito canvis en aquesta rutina, perquè m'entengueu em sento com seguint una línia recta, sempre d'un punt a un altre sense alteracions, sabent d'on surto i a on vaig, sense desviacions. Necessito doncs, alts i baixos, sortides laterals, revolts ... Estímuls de qualsevol tipus però, que signifiquin un canvi notable, que suposin un dalt a baix - possitiu - a la meva línia rutinaria. Se que  tal i com està tot, aquest "Dragon Khan" que demano per la meva vida, queda molt molt lluny i tampoc sóc jo tant atrevida com per saltar al buit o lligar-me la manta al cap. Per si queda algú que no ho sap, estem en una situació global negativa que no permet moltes alegries ni sorpreses, com a mínim, no de les agradables així que sóc conscient que hem tocarà aguantar una mica més, tot i que tinc molta fe en que el destí em depara quelcom més bo, doncs penso que sempre he lluitat per això i sempre he dirigit tots els meus esforços en aquesta direcció i que tard o d'hora m'he de veure recompensada. Ara estic en un moment de pausa i stop en que tot va més lent però, confio que algun dia començarem a moure'ns de nou i agafar ritme i allí estaré jo a primera fila quan donin el tret de sortida i amb moltes energies per no deixar les primeres posicions de la cursa !

La foto d'avui no te preu, crec que és molt gràfica del que és el nostre dia a dia - com a mínim del meu - i francament, hi hauria de reflexionar a fons i pensar en si això, és el que vull ...

Si hi ha algú més que es senti com jo, ànims ! No hi ha mal que 100 anys duri - aquesta és una de les frases que sempre em repeteixo quan les coses no van com un desitjarien i el més bo és que és totalment, certa, res dura eternament, ni tant sols un mateix !  

Blog Actualitzat !!! - Setmana Santa

Doncs si, veient que a la llarga hauria de passar pel sedàs de totes formes; m'he dit, actualitza ara l'interfaç del blog i ja ho tindràs fet! Com diu el refraner popular: "feina feta, no hi ha estorb" Ara bé, he de confesar que aixó, d'estar sempre actualitzant aplicacion em cansa una mica. Que si fa uns mesos ens canvien el Twitter, tot el que hi havia a un costat a passat a l'altre (quin gran canvi! mode ironia on); que si ara el facebook passa a ser una horrorosa biografia que no hi ha qui l'entengui (em penedeixo d'haver dit que si a la biografia tot i que pel que se, a la llarga tothom tindrà biografia ... fins que els de Facebook s'en cansin i inventin una altra manera de fer perdre el temps); el Hotmail ens l'han canviat cent vegades i el google s'amplia i ara té tres centes aplicacions diferents ... En fi, ganes de fer-nos ballar al cap perquè com ja he dit, els canvis són més d'aparença i actualització física (que no dic jo que sovint no siguin necessaris per no quedar-se obsolets) que no pas de funcionament. El que és facilitar l'ús i fer-lo més àgil i senzill no ho solen aconseguir gaire però, és el que diuen: Renovar-se o morir!

No hi ha massa cosa més a explicar. Estem en plena Setmana Santa i mica en mica l'anem vivint a la nostra manera i segons la sentim interiorment. Avui hem estat a les 3 gràcies de Reus, un dels actes més importants i especials de la Setmana Santa de la ciutat. El toc negatiu l'ha posat la pluja. Durant tot el dia ha estat avisant que estava allí i podia fer acte de prescència però, no s'ha decidit a manifestar-se fins just el moment en que ha passat la procesó i el Sant Crist. Tothom ha hagut de treure el paraigües correcuita i aguantar el xafec estoicament. Realment, hem estat de pega ja que nomes ha plogut la mitja horeta, tres quarts que ha durat l'acte, despres ha escampat i fins i tot ha sortit tímidament el sol. Capriccis del destí suposo o potser algú que ens volia donar un escarment a tot aquells que nomes pensem en demanar sense donar res a canvi ("manitas que no dáis que esperáis!"). Tot i així, ha valgut la pena se allí com cada any i viure el moment.

Innocent Eyes

El títol d'avui, d'aquesta nit fa referència a una bònica canço de Delta Goodrem de fa uns anys que avui he escoltat doncs des de fa un temps la duc ala llista de reproducció del meu mp3. Certament, m'agrada molt el que diu aquesta canço, parla del passat, delpresent i del futur, del temps i la vida. Com canvia tot al llarg de la nostra vida i per tant, com la nostra percepció i les nostres prioritats responen a aquests canvis. Com d'important pot ser quelcom en un instant i com es pot esvair més tard. Com podem trobar a faltar un record el qual el vam viure sense l'intesitat que requeria i ara sabem, que no tornarà, que el passat passat és, que el que vam deixar enrera, allí s'ha quedat i no ha fet camí amb nosaltres doncs, el nostre camí el fem sols únicament amb els records com a equipatge i durant el trajecte decidim si ens desprenen d'ells, si n'afegim, si busquem companys de viatge i fins i tot si canviem de destí ....


Us deixo la lletra:

Do you remember when you where 7?
And the only thing that you wanted to do
Was show your mum that you could play the piano
Ten years have passed
And the one thing that lasts
Is that same old song that we played along and made my mumma cry

I miss those days and I miss those ways
When I got lost in fantasies
In a cartoon land of mysteries
In a place you won't grow old in a place you won't feel cold and I'll sing

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who won't just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Do you remember when you were 15?
And the kids at school called you a fool cos you took the chance to dream
In the time that's past and the one thing that lasts
Is that same old song that we played along and made my daddy cry

I miss those days and I miss those ways
When I got lost in fantasies
In a cartoon land of mysteries
In a place you won't grow old in a place you wont feel cold and I'll sing

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who wont just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Under my feeling under my skin
Under the thoughts from within
Learning the subtext
Of the mind
See creation how where defined

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who wont just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Últimament, estic en un període mel·lancòlic i nostàlgic, recordant temps que creia ja molt oblidants, veiem que el pròxim pas és fer-me gran i deixar enrera el meu Peter Pan. Reflexiono molt sobre el meu futur, sobre que busco en la vida i a quina distància estic ara mateix d'aconsegir-ho. Crec que em trobo lluny del que vull ser, lluny de tenir la vida que desitjo o potser no, qui sap? Porto temps instal·lada en un "dia de reflexio", em sento una mica con a la pel·lícula "atrapat en el temps", despertant sempre a la mateixa realitat però, sense eines o oportunitats com per a canviar-la, en part per la situació econòmica i laboral, en part per la meva falta de decisió i iniciativa. Temps milllors vindran.

Fa gairebé un any ...

Fa gairebé un any de l'última vegada que vaig esciure, certament tinc el blog una miqueteta abandonat però, és que entre facebook, twitter, hotmail i el més important de tots la meva vida real, no disposo de temps per actualitzar. A més a més, com que se que ningú em llegeix tampoc em preocupa massa.
La meva vida cotinua com sempre desordenada, amb grans reptes que mai acabo d'enfrontar amb incerteses profundes per, amb molta alegria i sempre sempre amb un somriure.
Laboralment la cosa esta pèssima i no sembla que es pugui arreglar, a més a més, qui està al davant i te la potestat i les eines per a fer-ho no està per la labor. És a tot arreu menys allà on convé. Personalment, únicament em queda l'opció de resignar-me, seguir treballant com sempre i aguantar fins que les coses canvin d'alguna manera. Ja se que resignar-se no és bo i jo no ho faria mai però, és que l'alternativa será acabar dels nervis i amb una depressió, així que potser val la pena afluixar el nus i respirar profundament, jo sola tampoc no puc fer més del que faig.
La foto que he triat avui crec que il·lustra bé com em sento, desconcertada però, encara no vençuda, il·lusionada pero perduda, feliç però, sense saber per quan de temps ...


Bé, per avui m'acomiado, prometo no trigar tant a tornar a escriure.