Dia extrany de sentiments embolicats

Feia dies que no em passava per aquí, la veritat es que com que no hem llegeix ningú ni jo tampoc conec a ningú per aquests mons, doncs no tinc gaire motivació a anar venint. Ara bé, no perdo mai l'esperança de que algú, un dia per casualitat, com aquell qui no vol la cosa i per sorpresa trobi el meu blog i li faci una llegideta i que en acabar s'hi senti representat, que pensi igual que jo i em comenti l'entrada encara que sigui per que està aborrit i no té res millor a fer i un dia trobi el comentari i li contesti i qui sap potser ens fem amics i ... arribarà mai aquest dia? crec que miro massa pel·licules romàtiques d'aquelles que fan mal a la realitat.
En fi, som a 7 de març i continuo una mica com a dia 31 de gener, pessimista, decepcionada amb la gent, amb la vida i amb el món en general. La culpa és meva com sempre, per posar masses esperances en tot per no aconseguir res, per ser una maleïda crèdula inocent de la qual tothom s'aprofita, per pensar que tothom és bo i que el que no ho és, canviarà i es penedirà de tot, per creure que la gent te remordiments i pensa en els altres com massa sovint faig jo ... cada dia més penso que tothom mira per ell, va al seu ritme, dins del seu món sense parar-se a pensar en com està aquell a qui te al costat? sense mirar si algú ho esta passant malament, si pot necessitar ajuda de qualsevol tipus ... Hi ha tanta gent a qui ens fa falta unes paraules d'afecte i suport, una abraçada, un somriure ... i sabeu què? no culpo a ningú, perquè ens ho mereixem, només rebem allò que hem sembrat. Em pregunto però, si realment, jo he sembrat indiferència, ignorància, humillació, despreci i oblit? perquè des de fa un temps em sento així, i no entenc perquè? perquè jo?

La vida de vegades és molt dura tot i que es pugui pensar el contari. És molt dur veure que tothom és feliç i riu quan tú no ho aconsegueixes. És molt dur veure que la solució és fugir i no gossar per temor, és dur necessitar escapar i no poder perquè formes part d'una merda de rutina que t'empeny cada dia però, que no et fa realment feliç, és complicat deixar-ho enrera tot quan no tens res més, quan el vent no bufa en aquella direcció, quan les oportunitats escasegen, quan no saps per on tirar, únicament saps que ho vols però no pots ... i diuen que voler és poder però, no ho tinc tant clar .... poder puc però, sempre penso en els altres, en que faria molt de mal a gent que estimo, que en trobaria a faltar tants d'altres encara que se que ells m'oblidarien ràpid, llavors m'entren també les pors que no podien faltar, penso que no m'en sortiré perquè sóc estúpida, sempre ho he sigut i ara ho veig; penso en que trasbalsaria la meva vida i sobretot la dels altres, que potser em deixaria marcada per sempre de manera possitiva o negativa ... buff penso massa i no és bo, voler és poder i les coses s'han de fer sense pensar, sino no es fan.

Necessitava desfogam i crec que ho he aconseguit. Gràcies a aquest blog, el meu racó per escapar, per respirar, per dir el que sento sense pressió, per ser lliure, per deixar-me ser jo ....