Fa temps que no em passava pel meu blog i escrivia... Començo a tenir la
sensació que només me’n recordo de fer-ho quan tinc un mal dia o estic baixa d’ànims
... I per variar, avui es un dia d’aquests, bé si he de ser sincera porto un
temporadeta sentint-me nostàlgica amb mi mateixa i se molt bé a què es deu
aquesta sensació però, no penso explicar-vos-ho ... Un blog insuls, inhòspit i
mig abandonat no em sembla el lloc més adient per explicar la meva vida... Però
si que em sembla un bon lloc on buidar una mica el pap encara que sigui de
manera abstracte i en la qual només jo m’entengui i ja és molt dir perquè de vegades
ni això passa ...
No heu tingut mai la sensació que la vida no és justa? Ja no parlo només de
justícia social que cada dia brilla més per la seva absència... Ni de justícia quan
a mèrits o demèrits refereix i d’aquesta també en podria omplir una altra entrada
al blog i potser ho faci algun dia d’aquests. No. Parlo de justícia en un
sentit ampli, en el fet de que la vida sovint no et dona el què vols, el què esperes
d’ella, el què d’alguna manera penses que ha de ser teu perquè és tot el que
sempre has desitjat, perquè veus que ja és teu, com fet a mida per tu, tot i
que en el fons no ho sigui i ni ho hagi estat mai ... A mi m’ha passat i em segueix passant sovint
això de sentir de que la vida no et tracta com voldries. No em puc queixar de
la vida que tinc, no em falta res – crec – però, en el meu interior sento que
em falta tot. I no només em falta sinó que sento que m’ho han pres que encara
és pitjor. Ja se que molt probablement no enteneu res però, jo si m’entenc i de
moment amb això en tinc prou.
Des de fa una temporada sento que no tinc sort, m’esforço molt, poso ganes
però les coses mai acaben de sortir com una voldria .... Es posa tot massa cara
amunt i el destí, les casualitat i la vida mateix no col·laboren gens a que la
situació flueixi cap a la banda que voldries. Al final acabes a l’altra vora
del riu vital intentant tornar a reconduir la situació cap algun lloc, sigui el
que sigui ... I saps que has de seguir lluitant fins i tot sense tenir-ne
ganes. Fins i tot quan ja has lluitat tant que penses que potser ja no val la
pena perquè no hi ha res a guanyar. El premi gran ja ha sortit i evidentment, un
cop més no ha estat per a tu ... I llavors com es fa per llevar-se l’endemà d’un
desencís? Quin cara hi poses a la vida: somrius com si res hagués passat? Fas morros
mostrant el teu rebuig i contrarietat? Plores fins a tenir la cara vermella
plena de mocs? Esclates a somriure fins
que el ventre fa mal però, més mal fa el cor? Que és el què s’ha de fer en
aquests casos? Com es surt endavant si saps que tot el que volies ja no ho pots
ni podràs tenir mai? que s’ha escapat i mai tornarà... Que tot serà diferent i
que fins i tot, tot allò que creies i havies experimentat fins ara, també és i
era diferent de com creies perquè han canviat les regles del joc i han fet que
tot prengués un significat nou i com no, negatiu?
Si, em se la teoria psicològica de memòria. El tirar endavant, el al mal
temps bona cara, allò de l’estima’t a tu mateix, el tu vals més que tot plegat,
el ningú mereix que tu dediquis més temps ni esforços del que et dedica ell, allò
de que la vida està plena d’oportunitats, el més dies que llonganisses, el quan
es tanca una porta s’obre una finestra ... Sonen tots molt bé, si .... I juro que m’ho se, ho tinc gravat a foc al
cor i al cap perquè no és la primera vegada – i suposo que tampoc deurà ser l’última
– que una n’haurà de fer ús .... Però, molts matins i moltes nits costa
aplicar-s’ho a un mateix, creure-s-ho el suficient com per posar-s’ho de
bandera i sortir al carrer amb el cap ben alt.
En fi ... Suposo que hauré de continuar tirant de saviesa popular barrejada amb psicologia barata i pensar allò de el temps ho cura tot, no hi ha mal que cent anys duri i també somriu perquè és el millor que tens en tu i un dia sense fer-ho es un dia perdut!
