Fa gairebé un any ...

Fa gairebé un any de l'última vegada que vaig esciure, certament tinc el blog una miqueteta abandonat però, és que entre facebook, twitter, hotmail i el més important de tots la meva vida real, no disposo de temps per actualitzar. A més a més, com que se que ningú em llegeix tampoc em preocupa massa.
La meva vida cotinua com sempre desordenada, amb grans reptes que mai acabo d'enfrontar amb incerteses profundes per, amb molta alegria i sempre sempre amb un somriure.
Laboralment la cosa esta pèssima i no sembla que es pugui arreglar, a més a més, qui està al davant i te la potestat i les eines per a fer-ho no està per la labor. És a tot arreu menys allà on convé. Personalment, únicament em queda l'opció de resignar-me, seguir treballant com sempre i aguantar fins que les coses canvin d'alguna manera. Ja se que resignar-se no és bo i jo no ho faria mai però, és que l'alternativa será acabar dels nervis i amb una depressió, així que potser val la pena afluixar el nus i respirar profundament, jo sola tampoc no puc fer més del que faig.
La foto que he triat avui crec que il·lustra bé com em sento, desconcertada però, encara no vençuda, il·lusionada pero perduda, feliç però, sense saber per quan de temps ...


Bé, per avui m'acomiado, prometo no trigar tant a tornar a escriure.

ALES DE ISIS ALES DE LLIBERTAT

És poc habitual, és extrany, és inaudit però és. No acostumo a escriure per la nit, ja que sempre estic cansada però, avui aprofitant que estic pel blog per altres motius i també que estic contenta , passo i escric. Perquè estic contenta? perquè els dimecres al vespre creec que és quan més sóc jo. No és que durant la setmana fingeixi però, els dimecres em deixo anar tot ballant la dansa dels 7 vels. Els dimecres faig dansa del ventre en un centre cívic de la meva ciutat i és un dels millors moments de la setmana. Vaig començar farà 4 anys com un hobbie per omplir el temps i no estar sempre entre llibres, deures i obligacions i ara no podria viure sense aquesta dansa tant sensual, íntima, femenina, màgica ... no podria viure sense la música i la dansa en general, sóc una apassionada, es sentir unes notes i les cames se m'en van soles però, la dansa del ventre és especial i les noies que ballen amb mi en tenen gran part de culpa. Em format un grupet molt unit, amb noies d'edats molts diverses però, que ens entenem a les mil meravelles, que en sentim contentes de ser dones, de poder expressar aquesta sensualitat, de conixer-nos a nosaltres mateixes interior i exteriorment cada dia millor. El millor és que enguany ens hem aventurat a ballar amb les Ales de Isis que aporten una llibertat increíble a més a més, de ser espectaculars i precioses. Requereixen un nivell alt de exigència i control però, el resultat es podria dir que és immillorable.

El ball és difícil, extenuant, ràpid i delirant, màgic, ple de color i contrast, tant bon punt et falta l'aire com un minut més tard alces el vol com una papellona en llibertat en busca d'un nou rumb. Pots ser el sol i la lluna, la nit i el dia, una papellona delicada o una flor obrint-se lentament deixant entrevuere la bellesa que hi ha dins seu, pots sentir-te com la princesa encantada que desperta lentament d'un llarg letarg o l'esclava més sensual que puguis imaginar dansant per sobreviure, per ser lliure ... tot depen del camí que tris, de l'horitzó on miris i de com et sentís a cada instant.

Dia extrany de sentiments embolicats

Feia dies que no em passava per aquí, la veritat es que com que no hem llegeix ningú ni jo tampoc conec a ningú per aquests mons, doncs no tinc gaire motivació a anar venint. Ara bé, no perdo mai l'esperança de que algú, un dia per casualitat, com aquell qui no vol la cosa i per sorpresa trobi el meu blog i li faci una llegideta i que en acabar s'hi senti representat, que pensi igual que jo i em comenti l'entrada encara que sigui per que està aborrit i no té res millor a fer i un dia trobi el comentari i li contesti i qui sap potser ens fem amics i ... arribarà mai aquest dia? crec que miro massa pel·licules romàtiques d'aquelles que fan mal a la realitat.
En fi, som a 7 de març i continuo una mica com a dia 31 de gener, pessimista, decepcionada amb la gent, amb la vida i amb el món en general. La culpa és meva com sempre, per posar masses esperances en tot per no aconseguir res, per ser una maleïda crèdula inocent de la qual tothom s'aprofita, per pensar que tothom és bo i que el que no ho és, canviarà i es penedirà de tot, per creure que la gent te remordiments i pensa en els altres com massa sovint faig jo ... cada dia més penso que tothom mira per ell, va al seu ritme, dins del seu món sense parar-se a pensar en com està aquell a qui te al costat? sense mirar si algú ho esta passant malament, si pot necessitar ajuda de qualsevol tipus ... Hi ha tanta gent a qui ens fa falta unes paraules d'afecte i suport, una abraçada, un somriure ... i sabeu què? no culpo a ningú, perquè ens ho mereixem, només rebem allò que hem sembrat. Em pregunto però, si realment, jo he sembrat indiferència, ignorància, humillació, despreci i oblit? perquè des de fa un temps em sento així, i no entenc perquè? perquè jo?

La vida de vegades és molt dura tot i que es pugui pensar el contari. És molt dur veure que tothom és feliç i riu quan tú no ho aconsegueixes. És molt dur veure que la solució és fugir i no gossar per temor, és dur necessitar escapar i no poder perquè formes part d'una merda de rutina que t'empeny cada dia però, que no et fa realment feliç, és complicat deixar-ho enrera tot quan no tens res més, quan el vent no bufa en aquella direcció, quan les oportunitats escasegen, quan no saps per on tirar, únicament saps que ho vols però no pots ... i diuen que voler és poder però, no ho tinc tant clar .... poder puc però, sempre penso en els altres, en que faria molt de mal a gent que estimo, que en trobaria a faltar tants d'altres encara que se que ells m'oblidarien ràpid, llavors m'entren també les pors que no podien faltar, penso que no m'en sortiré perquè sóc estúpida, sempre ho he sigut i ara ho veig; penso en que trasbalsaria la meva vida i sobretot la dels altres, que potser em deixaria marcada per sempre de manera possitiva o negativa ... buff penso massa i no és bo, voler és poder i les coses s'han de fer sense pensar, sino no es fan.

Necessitava desfogam i crec que ho he aconseguit. Gràcies a aquest blog, el meu racó per escapar, per respirar, per dir el que sento sense pressió, per ser lliure, per deixar-me ser jo ....

Gener esgotat

Fa dies que no penso en altra cosa que en com de ràpid passen el temps, fa no res tots esperavem Nadal i les festes, acabavem l'any junts i donavem la benvinguda a un any nou ple d'esperances i bons proposits,un any que ens allunyes de la maleïda crisis ... i avui ja hem gastat el primer mes de 2011, ja només en queden 11! Gairebé ja noto altre cop el sol de juliol a la cara ... i sembla que som al mateix lloc, que no hem avançat en res i per sino fos prou el món cada dia va pitjor .... en fi, intentaré aprofitar al màxim aquest 2011, buscant noves oportunitats, coneixent gent nova i llocs nous. Sabeu? últimament, són moltes les ansies que tinc de marxar lluny i veure món, sento que el món és massa gran i mai el veure tot, sento que hi ha tants llocs bonics per veure i em faltarà temps, començo a pensar que és una estupidesa malgastar el temps, la meva vida en un sol lloc, sense obrir horitzons i això, que la meva ciutat és genial però, necessito explorar món, sento moltes ganes d'anar a parar en molts llocs diversos ...

2011 ANY NOU I LA MATEIXA VIDA DE SEMPRE

Primer post del 2011 .... tenim any nou des de fa 4 dies, que per cert, com passa de ràpid el temps, no ens donarem compte i tornarem a ser a la platja prenent el sol. Al que anava però, que sino em disperso ... any nou vida nova diuen, de moment tot segueix igual a la meva vida, o sigui igual de pèssim, si porto aires negatius però, des de fa un temps que sento la necessitat de evolucionar cap a algun nou estadi però, vist com està el món al màxim que puc aspirar és a evolucionar tipus pokemon, és a dir, a canviant físicament. Això si, com que l'esperança és l'últim que es perd, espero i demano a l'any nou, noves oportunitats, conèixer llocs nous i gent nova, aires nous que renovin la meva vida i la encarrilin cap alguna meta que m'il·lusioni i em realitzi com a persona i el típic de sempre: salut, felicitat, pau i amor ... y el plus pa el salón jejej això, és broma que tinc imagenio jo a casa meva i ja en tinc prou i de sobres !!!

Au Bon Any Nou amics (a veure si algú s'anima i em llegeix coi!)

FUTBOL EN DILLUNS !!! 29/11/10

Avui escriuré dues vegades perquè si, perquè el blog és meu i perquè el tema és prou interessant i m'inspira.

Avui s'ha donat a conèixer que el Clàssic entre els clàssics del futbol, el FC.Barcelona - Reial Madrdid es jugarà el dia 29 de novembre que cau en dilluns.
Moltes han estat i estan sent les veus crítiques respecte a aquest fet una mica
insòlit que no inèdit (es veu que fa anys ya es va jugar algun clàssic en dilluns).
Jo personalment, com a aficionada al futbol, ho trobo una verdadera pallasada, vagi per endavant que ja no sóc gaire partidaria de fer un partit de la jornada que sigui i l'equip que sigui, en dilluns, ja que ningú el veu ni s'interessa per ell, doncs imagineu-vos jugar un clàssic! el partit que tot aficionat espera durant tot l'any, aquell partit que pot decidir una lliga (encara que sóni a tòpic del 15), aquell partit que deixarà polèmica segur i del quel estarem parlant tot el que queda d'enguany i part de l'any que ve ... en dilluns? la idea ha estat perquè el Barça sembla ser que no veia bé jugar el dissabte ja que el dimecres anterior hauria jugat un altre partit important de Champions que ja em direu, mira que no hi ha equips que juguen en dimecres o dijous i el dissabte o diumenge s'en tornem-hi, doncs el Barça com que és més que un club, pot decidir que vol fer i el millor és que li fan cas!
Si senyor! El diumenge tampoc era viable perquè el Molt Honorable Sr.Montilla se li va acudir (pensant en no se que) que seria un bon dia per convocar eleccions a la presidència de la Generalitat, que estigui tranquil que jo no aniré a votar, al final són "los mismos perros con distintos collares" i tots vivint del "cuento" que duen a sobre. Pero bé, al que ens ocupa, en que coi pensava en Montilla quan va posar les eleccions el mateix cap de setmana que sabía que es jugava el clàssic? si, és cert que la política hauria de ser més important que l'esport però, ja que sovint ho barrejem tot i aprofitant que el polítics cada cop més són un espectacle com l'esport doncs que més dòna que preferim el futbol al ZP?
El que anava dient, si des de l'agost que surt el calendari de la lliga, sabia que precisament aquell cap de setmana seria el clàssic, perquè nassos col·locar-hi les eleccions? que li venia d'una setmana? potser els altres findes ha d'anar a esquiar o a la platja? volia fer-se el graciòs (jo em parteixo la caixa)? que la gent anès a votar contenta desprès de que el Barça potser en fes altre cop 6 al Madrid? o simplement fotre a tot el personal? ja que els perjudicats no serem solament els espanyolets aficionats mitjos, seran els que vulguin anar al camp i per feina i horaris no puguin, els que tenen bars o altres negocis per l'estil que s'omplien amb aquests esdeveniments aprofitant que era un dissabte nit i en dilluns no serà igual, els que es vulguin reunir amb els amics però, l'endemà hi hagi classe, feina o el que sigui ... els propis supermercats, ja que la gent no prepararà la nit de dissabte com un esdeveniment mediàtic i la del dilluns potser tampoc, per falta de motivació i pràctica ... En fi nomès se m'acut que podríem dedicar un aplaudiment entre tots al Sr. Montilla perquè ha complert alló de fets i no paraules, foteu-vos tots deu estar pensant! i que Guanyi el millor sempre!

Matí fred de novembre

Feia molts mesos que no em passava per aquí a escriure res i avui ho faig, no sense haver hagut de patir per trobar la contrasenya pero, al final he aconseguit entrar i és que ja ho diuen: "quien la sigue la consigue".
Han passat gairebé 4 mesos des d'aquella tarda de juliol i si, vam guanyar el Mundial tal i com el pop Paul havia pronosticat, el pobre va passar a millor vida fa unes dies, vam ser feliços uns dies, unes setmanes potser, pero, després com sempre toca tornar a la crua realitat i és que estem com sempre, amb la mateixa crísi, amb els mateixos conflictes, amb la mateixa rutina ....
Personalment, durant aquests mesos he après diverses coses que potser a la meva edat ja hauria de saber de sobres, primer que ningú és el que sembla i com diu el Doctor House tothom menteix (everybody lies), segon que l'ombra de la falsetat i
l'hipocresia és tant llarga que sovint pensem que no és amb nosaltres i resulta que la tením d'amic o amiga, tercer no confiis en ningú, a última hora tothom pensa primer en ell mateix (com és normal) que en els altres, quart la soledat a vegades pot ser bona amiga, cinqué no hi ha mal que cent anys duri, quan caiem sempre pensem que no ens aixecarem pero, al final ho fem, sempre hi ha esperança. En aquest punt em ve a la ment una canço que diu "caerse está permitido, levantarse es una obligación ..." sempre m'ha semblat una frase molt encertada i que alguns, entre els quals m'incloc, hauríem d'interioritzar més i posar-la en pràctica quan sentím que tot va malament i no sabem que fer per solucionar-ho. A vegades el temps és la millor cura, tot i que costa fer passar el temps quan necessitès que passi.

A partir d'avui, he decidit que aquest blog, canviará d'aires i començará a bullir, començaré a expressar el que opino de tot, deixará de ser un blog nostálgic i avorrit per ser un blog de crítica.