Feia molts mesos que no em passava per aquí a escriure res i avui ho faig, no sense haver hagut de patir per trobar la contrasenya pero, al final he aconseguit entrar i és que ja ho diuen: "quien la sigue la consigue".
Han passat gairebé 4 mesos des d'aquella tarda de juliol i si, vam guanyar el Mundial tal i com el pop Paul havia pronosticat, el pobre va passar a millor vida fa unes dies, vam ser feliços uns dies, unes setmanes potser, pero, després com sempre toca tornar a la crua realitat i és que estem com sempre, amb la mateixa crísi, amb els mateixos conflictes, amb la mateixa rutina ....
Personalment, durant aquests mesos he après diverses coses que potser a la meva edat ja hauria de saber de sobres, primer que ningú és el que sembla i com diu el Doctor House tothom menteix (everybody lies), segon que l'ombra de la falsetat i
l'hipocresia és tant llarga que sovint pensem que no és amb nosaltres i resulta que la tením d'amic o amiga, tercer no confiis en ningú, a última hora tothom pensa primer en ell mateix (com és normal) que en els altres, quart la soledat a vegades pot ser bona amiga, cinqué no hi ha mal que cent anys duri, quan caiem sempre pensem que no ens aixecarem pero, al final ho fem, sempre hi ha esperança. En aquest punt em ve a la ment una canço que diu "caerse está permitido, levantarse es una obligación ..." sempre m'ha semblat una frase molt encertada i que alguns, entre els quals m'incloc, hauríem d'interioritzar més i posar-la en pràctica quan sentím que tot va malament i no sabem que fer per solucionar-ho. A vegades el temps és la millor cura, tot i que costa fer passar el temps quan necessitès que passi.
A partir d'avui, he decidit que aquest blog, canviará d'aires i començará a bullir, començaré a expressar el que opino de tot, deixará de ser un blog nostálgic i avorrit per ser un blog de crítica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario