On the line - un dia a cavall entre el tren i el metro

Avui ha estat un dia molt llarg però, no per pesat o complicat sino perquè l'he començat molt d'hora molt d'hora com diria Josep Guardiola (des d'aquí li dic que llevar-se molt d'hora, molt d'hora solament serveix per dormir menys i estar més cansat !) i gairebé no he tingut un segon de descans. M'he llevat a les sis o potser més aviat i tot, doncs un dissabte al mes, vaig a Barcelona per assistir a les classes presencials del màster que estic fent, si, sóc d'aquelles persones que davant de la crísi no es rendeixen i responen formant-se i preparant-se per sortir endavant; faig idiomes (tinc dominat l'anglès tot i que ha costat el seu i ara estic lluitant amb l'Alemany i no tinc gens clar qui guanyarà jejej) i m'he animat a iniciar un màster de màrqueting. Alguns em direu que aquesta disciplina és una enganyifa, que nomès és consumisme barat i que crea falses necessitats i qui sap potser tingueu una mica de raó però, nois i noies, a mi m'apassiona!

Tornant al que ens ocupava, m'he llevat quan encara era de nit i he anat a buscar el tren a l'estació, fixeu-vos si era aviat (o tard segons es miri) que a les dicoteques del voltant la gent encara estava de "juerga"! He arribat a Barna a l'estació de Sans cap a les 8:10 i d'allí he agafat un metro cap al meu destí. Durant 4 hores he estat inmersa en el món del màrqueting: preus, productes, distribució, comunicació (les 4 famoses P del Marketing Mix), l'estrategia, l'empresa ... En acabar he agafat de nou el metro en direcció Passeig de Gràcia on he dinat a base de tapes basques delicioses acompanyades d'un surtidet de les millors postres del restaurant. Avui era dia de celebració familiar i a falta de millors i més barates opcions, hem celebrat l'efmèride anant de tapes. Després hem passat la tarda de tenda en tenda fins a acabar rendits. De nou cap al tren i tornada a Reus això si, en un tren bastant més ronyòs i incomode que el de l'anada. Des d'aquí mostro la meva indignació perquè malgrat que el preu sempre és el mateix (força car), el servei ferroviari hi ha dies que deixa molt que desitjar (un tren amb seients durs, incomodes, ple de gent que no trobaven seient i que ha trigat 2 hores en fer el trajecte de Barcelona - Reus perquè havia de parar en totes les estacions del país).

Tot i això, he de dir que de vegades resulta relaxant i reparador viatjar amb tren. Pots contemplar grans paisatges, veure les costes catalanes mentre es gaudeix del silenci - si viatjes sol - o bé aprofitar per parlar amb el teu acompanyant que sempre va bé i en els nostres dies aquesta activitat ha quedat molt relegada i oblidada per falta de temps, per les múltiples interferències del dia a dia ... També pot ser un bon moment per obrir un llibre i gaudir de la lectura o per enfundar-se els auriculars i escoltar música amb la companyia del paisatge o en últim terme fer una becaineta.  Jo he fet una mica de tot: repassar apunts doncs és època d'examens, llegir un llibre, parlar amb els que m'envoltaven, riure, intercanviar opinions i idees, escoltar música ...

Una de les cançons que he escoltat és "On the Line" de la banda sonora de la pel·lícula amb el mateix nom i que per cet, és bastant "bodrio" però, la canço principal té el seu ganxo, la canten una barreja d'artistes entre els quals hi destaquen N'sync que també protagonitzen la pel·lícula. Com que  gran part del film té a veure amb trens i metros he pensat que seria idònia per avui. Us deixo el videoclip:

Gent, m'acomiado per avui. Encara no són les 22:00 i no m'aguanto, crec que marxaré a dormir aviat ! 

La dansa dels 7 vels

Avui torno a dedicar a una dansa que em fascina: la dansa del ventre. Des de ben petita que he ballat, vaig començar amb 4 anys a fer ballet clàssic i vaig estar fins als 11 o 12 fent-ne però, al final ho vaig haver de deixar perquè no arribava a tot: ballet i estudis, també hi van col·laborar les meves professores que deixaven molt a desitjat però, aixó ja són figues d'un altre paner ... No va ser fins l'últim any de carrera que em vaig animar a tornar a ballar, sempre ha estat la meva passió i durants els anys que no en vaig fer no podia evitar sentir nostalgia però, el deure cridava; com deia , amb 20 o 21 anys em vaig tornar a animar i vaig començar a ballar de nou però, aquesta vegada no era el ballet clàssic la disciplina escollida sino la dansa del ventre que apareixia davant meu com una dansa sensual, femenina, misteriosa y que suposava una ruptura amb el que havia fet abans però a l'hora seguia tenint-hi molt a veure. És una dansa que barreja aquell toc de dansa clàssica que jo ja coneixia (la col·locació del cos, l'ús de l'espai, els braços, els peus ... recorden molt al ballet que val a dir és la base de qualsevol disciplina o estil) i de la sensualitat feta expressió rítmica, a més a més, avui en dia com en tota modalitat de dansa es pot fusionar amb jazz, flamenc, funky ... i es poden afegir mil i uns elements: ales de isis, vel, sables, canelobres, cròtals ... 

No vull perdre l'ocasió de recomanar-vos-la, és una dansa molt saludable a tots els nivells: cremant grasses, musculant la vagina (factor important tant en dones joves com en dones més grans), ajuda a regular l'organisme (aparell digetsiu), ajudar a mantenir despert, coordinat i a to ...

Enguany el nostre grup de dansa s'ha animat a ballar amb vel, jo ja m'havia iniciat amb ell fa uns anys però, va ser de manera ràpida i precipitada, enguany l'he gaudit més però, he de dir que també hem anat i estem anant a contrarellotge. El festival serà al juny i ens queden poques classes per acabar un ball que fins fa 2 setmanes estava a mig fer. Ballem amb un vel blanc de seda que es preciòs. La nostra professora que és una crack de les coreògrafies - especialitzades en aquelles que es fan a tota llet, doncs cada anys ens agafa el toro -  ens està preparant un ball que com sempre tindrà de tot. Començem ejecutant una sèrie de moviments sensuals al terra i desprès ens aixequem i agafem el vel per començar la part elèctrica ... Bé nos us dic més que espallo la sorpresa ... espero poder penjar algun video d'aquí unes setmanes.

Dives, perfum, glamour, Hollywood ... història d'un anunci

Fa ja un temps que podem veure pels nostres televisors el següent anunci:

Es tracta del nou anunci de Dior. He de dir que a mi, personalment m'encanta i em sembla súper original i glamouròs; realment, se les pensen totes i creec que en aquest cas malgrat haver-hi alguns detractors i a pesar de tot el que s'ha dit i publicat, crec que han aconguit un anunci molt potent, diferent, que despren classe i elegància i que de ben segur fascinarà als més cinèfils. Perquè? doncs perquè està plagat de gran actrius de Hollywood; començant per la protagonista de l'anunci que és Charlize Teron, com sempre guapa, sexy y elagant i passant a grans dives de Hollywwod com Grace Kelly, Marilyn Monroe y Marlene Dietrich. Ja ho se, ja  ho se, les tres últimes fa molt temps que són mortes ... Així doncs, com s'ho han fet per reviure-les en aquest anunci? doncs amb les noves tecnologies ho han tingut molt fàcil, realitzant un muntatge molt interessant que ens permet veure com Charlize Teron saluda amb un petó la mítica Grace Kelly i comparteix set i perfum amb la sempre provocativa Marylin Monroe. A l'anunci que passen per la tele no arribem a veure Marlene Dietrich pero, si busquem la versió extesa per youtube (la que us he penjat jo ho és) la podrem veure esplendorosa en el trosset d'anunci en que ella apareix posant per als fotografs, així com, en un altre frame de l'anunci podem veure a les 3 actrius juntes en un fictici i/o virtual photocall. Cal explicar que l'anunci es situa en un palauet o quelcom per l'estil on s'hi celebra una desfilada de moda i veiem Charlize Teron vestida de carrer arribant tard a l'esdeveniment, corrent cap a les escales i pujant-les amb presa. Fa tard i per tant quan arriba al set de maquillatge i roba, l'han de preparar sense perdre temps mentre a les altres actrius les veiem ja llestes interactuant amb la premsa, posant per a les fotos i retocant-se. Sense perdre de vista el nostre segle, aquest anunci mescla el glamour d'ara amb el dels anys 50-60.   

Ja al final de l'anunci, veiem de nou desfilar per la pasarel·la, de manera imperiosa - que diria algú que conec- i la vegada sofisticada,  Charlize Teron portant un vestit de color daurat molt elegant mentre els flaixos i els focos l'enceguen; mica en mica, la silueta de l'actriu es va difuminant i es va confonent amb la silueta del perfum anunciat.

Com a apunt, explicar que les actrius històriques escollides per l'spot són aquestes i no unes altres perquè quan vivien ja eren imatge d'aquesta marca de roba i perfum o si més no solien ser grans usuaries d'aquesta marca aportant-li el seu galamour i prestigi i ara la marca ha volgut homenatjar-les d'aquesta manera tant peculiar.

L'anunci està acompanyat d'una immilorable banda sonora: " Heavy Cross" del grup Gossip. Tot plegat convergeix en un anuni rodó en la meva opinió. La música és l'adeqüada, la fotografia perfecte i la temàtica abordada així com la manera de fer-ho, resulten originals i genials.  

Com ja he dit abans, a mi em xifla l'anunci en qüestió. Em considero amant del cinema i encara més de les grans figures de l'història del seté art. Els grans actors i actrius de l'historia de Hollywood em fascinen, m'encanta llegir sobre la seva vida i veure les seves pel·lícules, cosa de cada cop més difícil, ja que gairebé no hi ha cap canal - que no sigui de pagament - que emeti cinema clàssic i mític. Aprofito per reivindicar-lo des d'aquí, per entendre el futur cal mirar al passat en tots els àmbits per tant, no podem deixar de banda els grans films i els seus protagonistes que han permès que Hollywood sigui el que és, aquella meca del cine que molts somiem conèixer algun dia.

Us deixo gaudint d'aquest fantàstic anunci. Records amics i amigues !

Reflexions rutinaries

De que va el meu blog? doncs no ho sabria dir ... que pretenc amb ell? depen del dia, hi ha dies que simplemente desfogar-me i "vomitar" tot o gairebé tot el que penso i sovint callo massa i d'altres que solament busco xerrar pels descosits i entretnir al personal amb les meves cabòries que diria el Montilla de Pòlonia. Perquè he començat el meu post d'avui fent-me un parell de qüestions de les que es podríen anomenar absurdes? doncs perquè m'ha semblat interessant deixar clares aquestes premises i a la vegada situar-me jo mateixa que sovint no se ni on ni quan sóc.

La meva vida segueix com sempre, la mateixa rutina, la mateixa gent, les mateixes hores ... encara que sembli que ho dic en to pessimista no és això el que vull transmetre, bé no en sentit global. Si bé la rutina la relacionem amb quelcom poc divertit i gens excitant, sovint és possitiu tenir uns esquemes a seguir - ni que sigui per trencar-los de tant en tant - i saber que pretens del teu reocrregut vital. Reconec que a mi no em desgrada seguir patrons, és útil, fàcil i vas més al gra però, també és cert, com molts ja debeu estar pensat, que és poc motivant i no deixa marge a les sorpreses i imprevistos. Aquí és on volia arribar amb tota la meva explicació. Darrerament em sento poc motivada, necessito canvis en aquesta rutina, perquè m'entengueu em sento com seguint una línia recta, sempre d'un punt a un altre sense alteracions, sabent d'on surto i a on vaig, sense desviacions. Necessito doncs, alts i baixos, sortides laterals, revolts ... Estímuls de qualsevol tipus però, que signifiquin un canvi notable, que suposin un dalt a baix - possitiu - a la meva línia rutinaria. Se que  tal i com està tot, aquest "Dragon Khan" que demano per la meva vida, queda molt molt lluny i tampoc sóc jo tant atrevida com per saltar al buit o lligar-me la manta al cap. Per si queda algú que no ho sap, estem en una situació global negativa que no permet moltes alegries ni sorpreses, com a mínim, no de les agradables així que sóc conscient que hem tocarà aguantar una mica més, tot i que tinc molta fe en que el destí em depara quelcom més bo, doncs penso que sempre he lluitat per això i sempre he dirigit tots els meus esforços en aquesta direcció i que tard o d'hora m'he de veure recompensada. Ara estic en un moment de pausa i stop en que tot va més lent però, confio que algun dia començarem a moure'ns de nou i agafar ritme i allí estaré jo a primera fila quan donin el tret de sortida i amb moltes energies per no deixar les primeres posicions de la cursa !

La foto d'avui no te preu, crec que és molt gràfica del que és el nostre dia a dia - com a mínim del meu - i francament, hi hauria de reflexionar a fons i pensar en si això, és el que vull ...

Si hi ha algú més que es senti com jo, ànims ! No hi ha mal que 100 anys duri - aquesta és una de les frases que sempre em repeteixo quan les coses no van com un desitjarien i el més bo és que és totalment, certa, res dura eternament, ni tant sols un mateix !  

Blog Actualitzat !!! - Setmana Santa

Doncs si, veient que a la llarga hauria de passar pel sedàs de totes formes; m'he dit, actualitza ara l'interfaç del blog i ja ho tindràs fet! Com diu el refraner popular: "feina feta, no hi ha estorb" Ara bé, he de confesar que aixó, d'estar sempre actualitzant aplicacion em cansa una mica. Que si fa uns mesos ens canvien el Twitter, tot el que hi havia a un costat a passat a l'altre (quin gran canvi! mode ironia on); que si ara el facebook passa a ser una horrorosa biografia que no hi ha qui l'entengui (em penedeixo d'haver dit que si a la biografia tot i que pel que se, a la llarga tothom tindrà biografia ... fins que els de Facebook s'en cansin i inventin una altra manera de fer perdre el temps); el Hotmail ens l'han canviat cent vegades i el google s'amplia i ara té tres centes aplicacions diferents ... En fi, ganes de fer-nos ballar al cap perquè com ja he dit, els canvis són més d'aparença i actualització física (que no dic jo que sovint no siguin necessaris per no quedar-se obsolets) que no pas de funcionament. El que és facilitar l'ús i fer-lo més àgil i senzill no ho solen aconseguir gaire però, és el que diuen: Renovar-se o morir!

No hi ha massa cosa més a explicar. Estem en plena Setmana Santa i mica en mica l'anem vivint a la nostra manera i segons la sentim interiorment. Avui hem estat a les 3 gràcies de Reus, un dels actes més importants i especials de la Setmana Santa de la ciutat. El toc negatiu l'ha posat la pluja. Durant tot el dia ha estat avisant que estava allí i podia fer acte de prescència però, no s'ha decidit a manifestar-se fins just el moment en que ha passat la procesó i el Sant Crist. Tothom ha hagut de treure el paraigües correcuita i aguantar el xafec estoicament. Realment, hem estat de pega ja que nomes ha plogut la mitja horeta, tres quarts que ha durat l'acte, despres ha escampat i fins i tot ha sortit tímidament el sol. Capriccis del destí suposo o potser algú que ens volia donar un escarment a tot aquells que nomes pensem en demanar sense donar res a canvi ("manitas que no dáis que esperáis!"). Tot i així, ha valgut la pena se allí com cada any i viure el moment.

Innocent Eyes

El títol d'avui, d'aquesta nit fa referència a una bònica canço de Delta Goodrem de fa uns anys que avui he escoltat doncs des de fa un temps la duc ala llista de reproducció del meu mp3. Certament, m'agrada molt el que diu aquesta canço, parla del passat, delpresent i del futur, del temps i la vida. Com canvia tot al llarg de la nostra vida i per tant, com la nostra percepció i les nostres prioritats responen a aquests canvis. Com d'important pot ser quelcom en un instant i com es pot esvair més tard. Com podem trobar a faltar un record el qual el vam viure sense l'intesitat que requeria i ara sabem, que no tornarà, que el passat passat és, que el que vam deixar enrera, allí s'ha quedat i no ha fet camí amb nosaltres doncs, el nostre camí el fem sols únicament amb els records com a equipatge i durant el trajecte decidim si ens desprenen d'ells, si n'afegim, si busquem companys de viatge i fins i tot si canviem de destí ....


Us deixo la lletra:

Do you remember when you where 7?
And the only thing that you wanted to do
Was show your mum that you could play the piano
Ten years have passed
And the one thing that lasts
Is that same old song that we played along and made my mumma cry

I miss those days and I miss those ways
When I got lost in fantasies
In a cartoon land of mysteries
In a place you won't grow old in a place you won't feel cold and I'll sing

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who won't just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Do you remember when you were 15?
And the kids at school called you a fool cos you took the chance to dream
In the time that's past and the one thing that lasts
Is that same old song that we played along and made my daddy cry

I miss those days and I miss those ways
When I got lost in fantasies
In a cartoon land of mysteries
In a place you won't grow old in a place you wont feel cold and I'll sing

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who wont just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Under my feeling under my skin
Under the thoughts from within
Learning the subtext
Of the mind
See creation how where defined

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who wont just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Últimament, estic en un període mel·lancòlic i nostàlgic, recordant temps que creia ja molt oblidants, veiem que el pròxim pas és fer-me gran i deixar enrera el meu Peter Pan. Reflexiono molt sobre el meu futur, sobre que busco en la vida i a quina distància estic ara mateix d'aconsegir-ho. Crec que em trobo lluny del que vull ser, lluny de tenir la vida que desitjo o potser no, qui sap? Porto temps instal·lada en un "dia de reflexio", em sento una mica con a la pel·lícula "atrapat en el temps", despertant sempre a la mateixa realitat però, sense eines o oportunitats com per a canviar-la, en part per la situació econòmica i laboral, en part per la meva falta de decisió i iniciativa. Temps milllors vindran.

Fa gairebé un any ...

Fa gairebé un any de l'última vegada que vaig esciure, certament tinc el blog una miqueteta abandonat però, és que entre facebook, twitter, hotmail i el més important de tots la meva vida real, no disposo de temps per actualitzar. A més a més, com que se que ningú em llegeix tampoc em preocupa massa.
La meva vida cotinua com sempre desordenada, amb grans reptes que mai acabo d'enfrontar amb incerteses profundes per, amb molta alegria i sempre sempre amb un somriure.
Laboralment la cosa esta pèssima i no sembla que es pugui arreglar, a més a més, qui està al davant i te la potestat i les eines per a fer-ho no està per la labor. És a tot arreu menys allà on convé. Personalment, únicament em queda l'opció de resignar-me, seguir treballant com sempre i aguantar fins que les coses canvin d'alguna manera. Ja se que resignar-se no és bo i jo no ho faria mai però, és que l'alternativa será acabar dels nervis i amb una depressió, així que potser val la pena afluixar el nus i respirar profundament, jo sola tampoc no puc fer més del que faig.
La foto que he triat avui crec que il·lustra bé com em sento, desconcertada però, encara no vençuda, il·lusionada pero perduda, feliç però, sense saber per quan de temps ...


Bé, per avui m'acomiado, prometo no trigar tant a tornar a escriure.