Crònica d'una diada reivindicativa

En aquest post d'avui, us explicaré com vaig passar l'11 de setembre de 2012. Va ser tot un pèl precipitat i fins l'últim moment no tenia clar que faria. 

Per una banda, volia celebrar-lo com es mereixia i fer quelcom diferent d'altres anys però, per l'altra tampoc em sentia tant radical com per anar a la manifestació ... Tot i així, vaig acabar a la manifestació que hi havia a Bracelona. L'arribada a Barna va ser accidentada, el bus va fer gairebé una hora tard tot i que després va fer molta via i dins feia moltíssima calor, em sentia com un pollastre alast, res comparat amb el que viuria més tard. 

De seguida ens vam adonar que Barcelona estava plena de color, del color de l'estlada i la senyera, plena de festa perquè realment, aquest 11 de setembre va ser una festa, una festa major de Catalunya. Vam dinar envoltats de senyeres, estelades, sol ... Mica en mica veiem com anaven arribant autobusos d'arreu de Catalunya mentre nosaltres acabavem de dinar en una terrasseta pròxima a Plaça Catalunya. De seguida vam agafar lloc a la manifestació, mica en mica arribava més gent, l'espai s'omplia, les gralles començaven a sonar, els crits reivindicatius es repetien ... UNA FESTA Ssenyors UNA FESTA. Ho poso en majúsucles perquè precisament, jo patia perquè no hi haguessin altercats però, tot va ser una bassa d'oli. El seny català va sortir a manifestar-se també. 

Allá cridant, saltant, celebrant ... Entre més d'un mil·lió de persones que inundaven la ciutat comtal. Els carrers eren plens de gent, d'estelades, de pancartes reivinidcatives, de música, de crits, de catalanisme ... Realment vaig tenir la sensació d'estar vivint un moment històric del que explicaré als meus nets quan en tingui! Va ser una Díada molt bonica i diferent. Estar allà al mig realment, feia posar la pell de gallina a qualsevol. L'únió d'un poble, del que sigui, fa emocionar. No importava si hi estavem per raons culturals, linguítiques o fins i tot económiques, erem allá perquè estavem tips d'aguantar segons que, de ser els pagafantes (això precisament, ho vaig llegir en una pancarta), de ser sempre els que entomem, de sentir-nos poc considerats, alguns fins i tot ofegats i lligat però, sobretot erem allí per que SOM, per la nostra voluntat; i qué millor que sortir a cridar-ho ben fort. Catalunya no va fallar i la manifestació va ser un èxit a pesar del que molts han dit i diran. Al començament ja he dit que no sóc tant radical, no he pensat mai que les coses fossin o blanques o negres, sempre hi ha grisos però, verdaderament si finalment, s'aconsegueix alguna cosa, que sigui bona per al nostre país, per petita que sgui, es deurà en gran part a aquest 11 de setembre, tants dels que hi erem presents com dels que hi eren de sentiment, ànima o pensament. Ja diuen que l'unió fa la força! Visca Catalunya !