Coses que passen .... SOMRIU

Fa temps que no em passava pel meu blog i escrivia... Començo a tenir la sensació que només me’n recordo de fer-ho quan tinc un mal dia o estic baixa d’ànims ... I per variar, avui es un dia d’aquests, bé si he de ser sincera porto un temporadeta sentint-me nostàlgica amb mi mateixa i se molt bé a què es deu aquesta sensació però, no penso explicar-vos-ho ... Un blog insuls, inhòspit i mig abandonat no em sembla el lloc més adient per explicar la meva vida... Però si que em sembla un bon lloc on buidar una mica el pap encara que sigui de manera abstracte i en la qual només jo m’entengui i ja és molt dir perquè de vegades ni això passa ...

No heu tingut mai la sensació que la vida no és justa? Ja no parlo només de justícia social que cada dia brilla més per la seva absència... Ni de justícia quan a mèrits o demèrits refereix i d’aquesta també en podria omplir una altra entrada al blog i potser ho faci algun dia d’aquests. No. Parlo de justícia en un sentit ampli, en el fet de que la vida sovint no et dona el què vols, el què esperes d’ella, el què d’alguna manera penses que ha de ser teu perquè és tot el que sempre has desitjat, perquè veus que ja és teu, com fet a mida per tu, tot i que en el fons no ho sigui i ni ho hagi estat mai ...  A mi m’ha passat i em segueix passant sovint això de sentir de que la vida no et tracta com voldries. No em puc queixar de la vida que tinc, no em falta res – crec – però, en el meu interior sento que em falta tot. I no només em falta sinó que sento que m’ho han pres que encara és pitjor. Ja se que molt probablement no enteneu res però, jo si m’entenc i de moment amb això en tinc prou.

Des de fa una temporada sento que no tinc sort, m’esforço molt, poso ganes però les coses mai acaben de sortir com una voldria .... Es posa tot massa cara amunt i el destí, les casualitat i la vida mateix no col·laboren gens a que la situació flueixi cap a la banda que voldries. Al final acabes a l’altra vora del riu vital intentant tornar a reconduir la situació cap algun lloc, sigui el que sigui ... I saps que has de seguir lluitant fins i tot sense tenir-ne ganes. Fins i tot quan ja has lluitat tant que penses que potser ja no val la pena perquè no hi ha res a guanyar. El premi gran ja ha sortit i evidentment, un cop més no ha estat per a tu ... I llavors com es fa per llevar-se l’endemà d’un desencís? Quin cara hi poses a la vida: somrius com si res hagués passat? Fas morros mostrant el teu rebuig i contrarietat? Plores fins a tenir la cara vermella plena de mocs? Esclates  a somriure fins que el ventre fa mal però, més mal fa el cor? Que és el què s’ha de fer en aquests casos? Com es surt endavant si saps que tot el que volies ja no ho pots ni podràs tenir mai? que s’ha escapat i mai tornarà... Que tot serà diferent i que fins i tot, tot allò que creies i havies experimentat fins ara, també és i era diferent de com creies perquè han canviat les regles del joc i han fet que tot prengués un significat nou i com no, negatiu?

 

 

Si, em se la teoria psicològica de memòria. El tirar endavant, el al mal temps bona cara, allò de l’estima’t a tu mateix, el tu vals més que tot plegat, el ningú mereix que tu dediquis més temps ni esforços del que et dedica ell, allò de que la vida està plena d’oportunitats, el més dies que llonganisses, el quan es tanca una porta s’obre una finestra ... Sonen tots molt bé, si ....  I juro que m’ho se, ho tinc gravat a foc al cor i al cap perquè no és la primera vegada – i suposo que tampoc deurà ser l’última – que una n’haurà de fer ús .... Però, molts matins i moltes nits costa aplicar-s’ho a un mateix, creure-s-ho el suficient com per posar-s’ho de bandera i sortir al carrer amb el cap ben alt.

En fi ... Suposo que hauré de continuar tirant de saviesa popular barrejada amb psicologia barata i pensar allò de el temps ho cura tot, no hi ha mal que cent anys duri i també somriu perquè és el millor que tens en tu i un dia sense fer-ho es un dia perdut!    

Avui una de llibres - "Contra el viento del norte" y "Cada siete olas"

 

Bon dia a tots i totes!

 

Ara ja feia molt de temps que no em passava per aquí - bé com sol ser ja costum en mi. Si us dic la veritat, no se que ha estat ben bé el que m'ha fet tornar. No ho tenia previst ... Suposo que el fet de que avui em sobri una mica de temps a la feina hi ha ajudat molt. També perquè ahir, mentre feia un exercici a la classe d'alemany vaig pensar en la possibilitat de venir aquí i escriure, ara us ho explicaré tot i ho entendreu millor.

Tot comença a principis d'octubre de l'any passat, just quan vaig iniciar el 4t curs d’alemany - impressiona molt al dir-ho o escriure-ho però, realment no se tant d'alemany com pot semblar - com cada any, la professora ens proposa una sèrie de llibres per llegir durant el curs i els quals treballarem a classe posteriorment. A la llista d'aquest curs hi havia el llibre "Gut gegen Nordwind" o el que és el mateix en cristià "Contra el viento del Norte". Com que semblava el menys trist i dramàtic - per drames els meus - el vaig escollir. Ja us podeu imaginar que la resta versaven de temes com el mur de Berlín, els nazis i la II Guerra Mundial ... Temes més que grapejats del món alemany, i això que els alemanys, pel poc que he pogut experimentar, solen renegar i oblidar bastant tot aquest passat tant trist que sembla molt llunyà i és a la volta de la cantonada com aquell qui diu.

Ahir ens tocava fer l'exercici de classe relacionat amb la lectura del llibre, es tractava de fer-ne un resum als companys - amb alemany evidentment - i mentre el feia pensava, demà podria tornar al meu blog semi oblidat i intentar fer la mateixa explicació però, amb la meva llengua, en català. Em vaig recordar d'una frase que deien en un musical "jo canto en la llengua amb la que somio" doncs a mi em passa el mateix jo escric i m’expresso sentint-me molt més jo, si ho faig en la llengua en la que somio, en català. En fi, anem al gra no?

        La portada, pel meu gust, és horrorosa, res a veure amb la trama de l’historia.

Primer de tot, s'ha de dir que la novel·la "Contra el viento del norte" és de l'autor vienès Daniel Glattauer (al Cèsar el que és del Cèsar). Es una novel·la romàntica que atrapa des del primer segon, com a mínima mi i ja és dir perquè jo no sóc especialment apassionada de les novel·les ensucrades. Tampoc diria que aquesta és un atac de diabetis. És romàntica si però, sense arribar a ser enganxifosa. Ens planteja una historia d'amor amb un inici poc convencional però, no diria del tot impossible (et podria passar a tu). L'Emmi i el Leo són dos joves que un bon dia es coneixen per internet com a conseqüència d'un curiós i graciós malentès. A partir d’aquest moment inicien un intercanvi de correus electrònics que comença de manera innocent i una mica entremaliada per acabar convertint-se en un tema vital que se’ls ha posat sota la pell i amenaça en arribar al cor.  Per als dos, escriure’s i llegir-se es converteix en una necessitat, en una via d’escapament de la seva realitat que sembla no satisfer-los tant com pensaven. Ella està casada (coneixerem també el seu marit, el patidor Bernhard) te 2 nens i un munt de responsabilitats familiars que la lliguen de peus i mans. Ell està superant una ruptura sentimental amb la seva ex, la Marlene, que no el deixa avançar i que quan finalment està decidit a fer-ho, llavors són tots els dubtes i responsabilitats de l’Emmi els que li bloquegen el camí. En tot aquest guirigall també hi jugaran el seu paper la germana del Leo, una top model que actuarà com els ull del seu germà quan ell està a cegues (una mena de veu de la consciència) i la Mia, una amiga d’Emmi que resultarà ser un dels punts més forts d’inflexió en els sentiments de la parella protagonista. 

                                                        

                  

Aquesta novel·la no acaba aquí. Quan finalitzes la lectura del llibre, no acabes la història. Et quedes tant penjat com la parella protagonista, però tranquils, hi ha la segona part “Alle sieben Wellen” o el que és el mateix “Cada siete olas”. En aquest segon llibre obtindrem les respostes a tots els dubtes no resolts que ha deixat el primer llibre. Novament l’Emmi i el Leo hauran d’enfrontar allò que sense proposar-s’ho, ni imaginar-ho ha nascut entre ells. Hauran de decidir si volen viure-ho o el millor potser és oblidar-ho i reprendre les seves vides al món real com si res hagués passat.

 

             Una altra portada per mi, desafortunada. Ningú va tenir una idea millor?  

Potser us estareu preguntat d’on surten els títols dels dos llibres, doncs bé, formen part dels missatges que els dos protagonistes s’intercanvien, com una mena de llenguatge que entre ells utilitzen per dir-se el que senten sense que ni ells mateixos en siguin conscients.

Aquesta història pot sembla molt frívola i absurda, amb tints adolescents si m’apureu. I és cert, és un tipus d’història més pròpia de “teens” que de dos persones que passen dels trenta, però, perquè no pot sorgir l’amor virtual entre dues persones adultes que viuen una vida normal i corrent i que sense buscar-ho troben allò que ni tant sols sabien que els faltava en la correspondència amb un estrany? No seria bonic trobar aquella persona que ens complementa i poder-la anar coneixent poc a poc, correu a correu, broma a broma, sense presses, sense cap compromís, ni pressió de l’entorn, sense normes socials ni obligacions imposades. Simplement dues persones que s’escriuen, s’expliquen, es llegeixen, es pensen ... Tot des de la intimitat que proporciona un ordinador personal i una bústia virtual. Dos amics que intercanvien missatges i que al món virtual – de moment – tenen dret a tot. A mi no m’importaria. Com a mínim seria una bona manera d’intentar conèixer a algú sense interferències i amb calma (sempre i quan imperés la sinceritat, que a internet tots sabem el pa que s’hi dona).

Cal ser sincers però, el món virtual pot estar bé, però, no en enganyem, formem part d’un tot més gran, el món real que en diuen i inevitablement hi ha un moment – com també passa a la novel·la – en que el món virtual es queda petit, els protagonistes necessiten més que frases i paraules i llavors es quan te lloc la trompada amb el món real, amb les obligacions, les responsabilitats, les imposicions, el deure ... Tot això, sovint no acaba d’encaixar massa bé amb el que un desitja, amb la voluntat i els instints. Aquí és on el Leo i l’Emmi tindran feinada però, diuen que l’amor ho pot tot, no? Bé jo ja no dic res més, si voleu saber-ho, haureu de llegir-vos les dues novel·les. Jo les recomano absolutament, són lectures molt planeres, senzilles i que t’atrapen des del principi, quan comences a llegir el primer missatge, necessites immediatament saber que contestarà l’altre i com acabarà aquesta relació tant peculiar com bonica.

Després d’aquest rotllo que no venia massa a “cuento” de res, m’acomiado fins qui sap quan. Com dic sempre, sigueu feliços en tot moment – com a mínim no deixeu d’intentar-ho amb totes les vostres forces – i rieu molt, sempre, cada dia ... Un dia sense riure és un dia malgastat.

PD. En un dia com avui costa llevar-se i seguir endavant sense preguntar-se perquè?