Avui una de llibres - "Contra el viento del norte" y "Cada siete olas"

 

Bon dia a tots i totes!

 

Ara ja feia molt de temps que no em passava per aquí - bé com sol ser ja costum en mi. Si us dic la veritat, no se que ha estat ben bé el que m'ha fet tornar. No ho tenia previst ... Suposo que el fet de que avui em sobri una mica de temps a la feina hi ha ajudat molt. També perquè ahir, mentre feia un exercici a la classe d'alemany vaig pensar en la possibilitat de venir aquí i escriure, ara us ho explicaré tot i ho entendreu millor.

Tot comença a principis d'octubre de l'any passat, just quan vaig iniciar el 4t curs d’alemany - impressiona molt al dir-ho o escriure-ho però, realment no se tant d'alemany com pot semblar - com cada any, la professora ens proposa una sèrie de llibres per llegir durant el curs i els quals treballarem a classe posteriorment. A la llista d'aquest curs hi havia el llibre "Gut gegen Nordwind" o el que és el mateix en cristià "Contra el viento del Norte". Com que semblava el menys trist i dramàtic - per drames els meus - el vaig escollir. Ja us podeu imaginar que la resta versaven de temes com el mur de Berlín, els nazis i la II Guerra Mundial ... Temes més que grapejats del món alemany, i això que els alemanys, pel poc que he pogut experimentar, solen renegar i oblidar bastant tot aquest passat tant trist que sembla molt llunyà i és a la volta de la cantonada com aquell qui diu.

Ahir ens tocava fer l'exercici de classe relacionat amb la lectura del llibre, es tractava de fer-ne un resum als companys - amb alemany evidentment - i mentre el feia pensava, demà podria tornar al meu blog semi oblidat i intentar fer la mateixa explicació però, amb la meva llengua, en català. Em vaig recordar d'una frase que deien en un musical "jo canto en la llengua amb la que somio" doncs a mi em passa el mateix jo escric i m’expresso sentint-me molt més jo, si ho faig en la llengua en la que somio, en català. En fi, anem al gra no?

        La portada, pel meu gust, és horrorosa, res a veure amb la trama de l’historia.

Primer de tot, s'ha de dir que la novel·la "Contra el viento del norte" és de l'autor vienès Daniel Glattauer (al Cèsar el que és del Cèsar). Es una novel·la romàntica que atrapa des del primer segon, com a mínima mi i ja és dir perquè jo no sóc especialment apassionada de les novel·les ensucrades. Tampoc diria que aquesta és un atac de diabetis. És romàntica si però, sense arribar a ser enganxifosa. Ens planteja una historia d'amor amb un inici poc convencional però, no diria del tot impossible (et podria passar a tu). L'Emmi i el Leo són dos joves que un bon dia es coneixen per internet com a conseqüència d'un curiós i graciós malentès. A partir d’aquest moment inicien un intercanvi de correus electrònics que comença de manera innocent i una mica entremaliada per acabar convertint-se en un tema vital que se’ls ha posat sota la pell i amenaça en arribar al cor.  Per als dos, escriure’s i llegir-se es converteix en una necessitat, en una via d’escapament de la seva realitat que sembla no satisfer-los tant com pensaven. Ella està casada (coneixerem també el seu marit, el patidor Bernhard) te 2 nens i un munt de responsabilitats familiars que la lliguen de peus i mans. Ell està superant una ruptura sentimental amb la seva ex, la Marlene, que no el deixa avançar i que quan finalment està decidit a fer-ho, llavors són tots els dubtes i responsabilitats de l’Emmi els que li bloquegen el camí. En tot aquest guirigall també hi jugaran el seu paper la germana del Leo, una top model que actuarà com els ull del seu germà quan ell està a cegues (una mena de veu de la consciència) i la Mia, una amiga d’Emmi que resultarà ser un dels punts més forts d’inflexió en els sentiments de la parella protagonista. 

                                                        

                  

Aquesta novel·la no acaba aquí. Quan finalitzes la lectura del llibre, no acabes la història. Et quedes tant penjat com la parella protagonista, però tranquils, hi ha la segona part “Alle sieben Wellen” o el que és el mateix “Cada siete olas”. En aquest segon llibre obtindrem les respostes a tots els dubtes no resolts que ha deixat el primer llibre. Novament l’Emmi i el Leo hauran d’enfrontar allò que sense proposar-s’ho, ni imaginar-ho ha nascut entre ells. Hauran de decidir si volen viure-ho o el millor potser és oblidar-ho i reprendre les seves vides al món real com si res hagués passat.

 

             Una altra portada per mi, desafortunada. Ningú va tenir una idea millor?  

Potser us estareu preguntat d’on surten els títols dels dos llibres, doncs bé, formen part dels missatges que els dos protagonistes s’intercanvien, com una mena de llenguatge que entre ells utilitzen per dir-se el que senten sense que ni ells mateixos en siguin conscients.

Aquesta història pot sembla molt frívola i absurda, amb tints adolescents si m’apureu. I és cert, és un tipus d’història més pròpia de “teens” que de dos persones que passen dels trenta, però, perquè no pot sorgir l’amor virtual entre dues persones adultes que viuen una vida normal i corrent i que sense buscar-ho troben allò que ni tant sols sabien que els faltava en la correspondència amb un estrany? No seria bonic trobar aquella persona que ens complementa i poder-la anar coneixent poc a poc, correu a correu, broma a broma, sense presses, sense cap compromís, ni pressió de l’entorn, sense normes socials ni obligacions imposades. Simplement dues persones que s’escriuen, s’expliquen, es llegeixen, es pensen ... Tot des de la intimitat que proporciona un ordinador personal i una bústia virtual. Dos amics que intercanvien missatges i que al món virtual – de moment – tenen dret a tot. A mi no m’importaria. Com a mínim seria una bona manera d’intentar conèixer a algú sense interferències i amb calma (sempre i quan imperés la sinceritat, que a internet tots sabem el pa que s’hi dona).

Cal ser sincers però, el món virtual pot estar bé, però, no en enganyem, formem part d’un tot més gran, el món real que en diuen i inevitablement hi ha un moment – com també passa a la novel·la – en que el món virtual es queda petit, els protagonistes necessiten més que frases i paraules i llavors es quan te lloc la trompada amb el món real, amb les obligacions, les responsabilitats, les imposicions, el deure ... Tot això, sovint no acaba d’encaixar massa bé amb el que un desitja, amb la voluntat i els instints. Aquí és on el Leo i l’Emmi tindran feinada però, diuen que l’amor ho pot tot, no? Bé jo ja no dic res més, si voleu saber-ho, haureu de llegir-vos les dues novel·les. Jo les recomano absolutament, són lectures molt planeres, senzilles i que t’atrapen des del principi, quan comences a llegir el primer missatge, necessites immediatament saber que contestarà l’altre i com acabarà aquesta relació tant peculiar com bonica.

Després d’aquest rotllo que no venia massa a “cuento” de res, m’acomiado fins qui sap quan. Com dic sempre, sigueu feliços en tot moment – com a mínim no deixeu d’intentar-ho amb totes les vostres forces – i rieu molt, sempre, cada dia ... Un dia sense riure és un dia malgastat.

PD. En un dia com avui costa llevar-se i seguir endavant sense preguntar-se perquè?    

 

Ho intento, ho espero, ho desitjo ...

Torno a escriure en aquest blog molt temps després de no fer-ho. Sóc molt poc constant ho se però - i que no soni a excusa barata - sempre tinc coses al cap, coses per fer, gent a la que veure, mil i una esplendides distraccions que em distreuen com molt bé indica la paraula. 

La veritat és que vull escriure perquè m'agrada fer-ho i em sento bé, em buido per tornar-me a omplir a l'estil Pep Guardiola. De veritat que ho intento però, no trobo ni el temps ni l'excusa adients. 

Bé, aquesta tarda sigui com sigui, m'han vingut ganes d'escriure, d'actualitzar el blog i de deixar les meves frustracions en algún lloc ... I quin lloc millor per a fer-ho que el meu abandonat i pràcticament solitari blog? 

A veure, no tot és dolent. Noooooo! Per exemple, quan als canvis a que em referia en el meu anterior post de fa mil·lenis, he de dir que estan anant molt però, que molt bé! Poc a poc, pas a pas, però de manera ferma i seguint la bona direcció - com a mínim això crec! Segurament encara trigarem uns mesos més a tenir-ho tot llest, a tenir el canvi completat però, estem treballant en ell. Espero poder venir a principi d'any i dir que ja tot s'ha complert i la transformació és definitiva. Si, ja se que no s'enten gens de que parlo, quedeu-vos només en que es tracta d'un canvi possitiu, a millor i ple d'il·lusió. 

A què em referia quan parlava de frustracions? Tampoc us ho confessaré del tot, sóc molt reservada per algunes coses i si rarament les explico a viva veu als meus íntims, evidentment, no penso ara començar a abocar-les indiscrimindament, en un insuls blog d'internet mort de riure. Només dir que porto uns dies una mica xof perquè no sempre les coses surten com un vol, potser és que tampoc faig tot el què hauria o podria però, és que sovint no se què he de fer ... Allò que diuen de voler és poder en el meu cas no sempre es compleix. Ho desitjo amb tot el meu cor però, no n'hi ha prou en només voler-ho, com dic sempre, segons quines coses s'han de fer que passin i jo potser m'estic massa quieta veient com la vida passa vora meu sense saber mai com atrapar-la. 

En fi, m'hauré de plantejar canviar l'intento, l'espero i els desitjo per uns rotunds ho aconsegueixo, ja és aquí i ho tinc.

PD. Passeu una bona castanyada, Halloween, Castaween o el que coi tingueu a bé de celebrar! Fem veure que vivim aquesta tardor que més sembla un estiu! 

Canvis

Época de canvis, i no parlo de canviar la hora al rellotge ni de canvis en la meteorologia o de canviar la roba a l'armari, no. Parlo de canvis que están succeint a la meva vida de manera inesperada i que segurament, tant si és per bé, com si és per mal, marcaran un abans i un després. No diré que algunes de les coses que han passat o passaran, no fòssin previsibles o fins i tot evidents, però tot i així, suposaran un canvi important en la meva vida. Per això, em trobo encara assimilant-ho tot i confirmant-me a mi mateixa que estic fent bé i efectivament, és el que desitjo, disipant-me els meus propis dubtes. Dubtes que qualsevol canvi genera. A la vegada em dono ànims per enfrontar-ho tot amb forces, doncs no serán temps senzills. Caldrà treballar molt, anar pas a pas, prendre paciència en moltes ocasions i sobretot tenir la suficient valentía i fortalesa per viure dia a dia sense mirar enrera i no penedir-se d'haver optat per aquest camí i no un altre ni qüestionar-se a cada instant si ha valgut la pena escollir.

He de dir que enfronto aquests canvis amb moltes ganes, il·lusió, coratge i sobretot amb alegria. Se que si hi poso aquests ingredients el canvi no pot anar sino a millor. El mateix canvi penso que ja suposo una millora per si sol. Així que agafant el possitivisme com a bandera, aquesta aventura només pot desembocar en satisfacció i triomf. No puc oblidar però, que tot canvi porta associats dubtes, temors, incerteses, moments durs ... Així que se que en absolut serà fàcil, i precisament per això - les coses senzilles m'aburreixen i no em motiven -  m'apassiona el repte. 

Vull comprovar com d'aquí un any o potser una mica més, poso la vista enrera i somric pensant que tot ha anat bé, que s'ha fet el millor i que no canviaria el que tinc per res.

ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS ! I per tant no s'ha de tenir por a ells. AL MAL TEMPS BON CARA! El que si ens hauria de generar temor és quedar-nos tal qual estem per més comoditat que suposi. La vida avança i nosaltres amb ella. Per això, no podem quedar-nos quiets com mers espectadors de la nostra propia vida. No hem de ser com l'abre que deixa que el temps actui sobre ell any rere any, hem de moure'ns, defensar-nos, lluitar pel que tenim i pel que no tenim i anhelem per més complicat que ens sembli poder aocnseguir-ho. RES ÉS IMPOSSIBLE SI ENS HO PROPOSEM. VOLER ÉS PODER! 

Tot i que un tòpic molt típic i fins i tot soni cursi, CAL PERSEGUIR ELS SOMNIS I LLUITAR PEL QUE UN CREU!  Creieu-me si us dic que generalment, LES COSES NO PASSEN SOLES ... CAL PROVOCAR-LES, FER QUE PASSIN!  

   

Dia de la mona, dia en família, dia de fi de festa ....

Hola amics i amigues,

Se que m'he tornat a endarrerir, però és que entre una cosa i una altra, mai trobo temps per passar-me per aquí, ni tampoc un motiu prou important i interessant per a fer-ho ... M'he adonat que curiosament, les meves intrevencions en aquest blog tendeixen a repetir patrons temporals, a coincidir en el temps vaja. Acostumo a escriure per Nadal, Setmana Santa i entre l'estiu i la primavera. No se si tindrà cap significat. Suposo que és així, perquè en aquestes dates disposo de més temps lliure. 

El post d'avui el vull dedicar al dia de la mona, el dilluns de Pascua. Sembla una estupidesa, però per a mi no ho és pas. Crec que te molt de significat, a l'igual que tota la Setmana Santa en si mateixa, més enllà de si som creients o no. A part vull mencionar el significat personal que jo hi trobo. 

Aquests dies representen el pas de la mort a la vida, de la foscor a la llum o el que potser s'enten millor, del fred hivern a l'asolellada Primavera i posterior caluròs estiu. Així que aquesta Setmana Santa en que els cristians celebrem la passió, mort i resurecció del Senyor, és com una representació encarnada en la persona de Jesús, del pas de la penombra i tristor dels mesos d'hivern a la llum i alegria dels mesos de primavera i estiu. Tot plegat una gran història per explicar com reneix la vida any rere any. Com sempre hi ha un motiu i un temps per somriure encara que haguem tocat fons. Com el dia torna sempre després de la nit i la llum del Sol venç sempre el fred hivernal i dona vida a plantes i animalons que per espai d'alguns mesos, romanien amagats i mig derrotats.

Això mateix representa la mona. Els ous de Pascua són una nova representació de la vida que neix de l'ou. Precisament, en l'ou i la seva imatge és com més clar s'observa l'esclat de vida en nèixer un pollet. Com la nova vida s'obre camí entre la closca de l'ou i un cop obert, la llum passa a través d'ell il·luminant la mena de cova fosca que era l'ou tancat. També és interesant saber que les plameres de colors que coronen qualsevol mona de Pascua que és preui, són la representació de les palmeres que hi havia al dessert durant els 40 anys de travessia que van haver de fer els israelites en sortir d'Egipte, abans no van arribar a la terra promesa (pels que no sabeu de què us parlo, recomano o bé llegir la Bíblia, és la base de tot - no us penseu pas que cal ser creient per fullejar-la i deleitar-se amb alguna de les seves històries - o bé, veure la pel·lícula dels 10 manaments, una mica llarga, però sempre val la pena revisar grans superproduccions mítiques).

                                             

La mona per a mi, és sinònim de reunió familiar. Tinc ben presents els records de molts anys rebent la mona de mans de la meva àvia i padrina el diumenge de Pascua i posteriorment, menjar-nos-la per postre reunits tots a taula. Recordo també com el dijous Sant per la tarda baixavem a ciutat a comprar la mona tots plegats. Com arribavem a la tenda i jo em quedava enbadalida obsevant les múltiples figures de xocolata que hi havia a la vista. Recordo també com aquestes dates servien per reunir tota la família al voltant de la taula i d'aquell pastís coronat amb palmeretes i una figureta de xocolata. Després venia el dilluns de Pascua. Llavors, era el meu padrí qui em lliurava la mona. De fet, els dilluns de pascua no han canviat molt, el meu padrí continua portant-me puntualment, sen's falta la mona. La meva padrina malauradament ja no pot ... Però, jo no esborro el record! 

Aquest dilluns de Pascua que em poques hores acabará, ha estat com cada any molt especial. De nou ens hem reunit amb la família i hem compartit un dinar que ha finalitzat amb la cata de les diverses mones que teníem sobre la taula. Hem rigut molt, hem recordat moments, hem fet plans de futur ... El més important però, és que de nou hem estat junts per celebrar que un any més arriba la primavera i estem aquí per a gaudir-ho! 

Com a reflexió final, he de dir que penso que aquestes són les petites coses que omplen una vida i que molt sovint deixem de banda buscant grans fites. Aquests són els records que un dia trobarem a faltar!

PD. Sigueu tots molt feliços cada dia, sigueu feliços per mania :) 

                                                                                                                 

         

  

        

SETMANES, DIES, HORES, MINUTS

Holes amics i amigues!

Avui tinc ganes d'escriure, però, no se massa sobre què fer-ho. No tinc res especial a explicar. La meva vida va passant poc a poc, sense més pretensions. Estem a la primera setmana de març, deixant enrere el cap de setmana de carnestoltes sinònim de diversió i festa i ens endinsem a la quaresma que significa tot el contrari. En poques setmanes donarem la benvinguda a la primavera i quan acabarem de festejar-la, es presentarà l'estiu fent-nos les dents llargues, però això ja és avançar massa, no? 

Bé, el que és cert, és que sense gairebé percebre-ho, quan acabi aquest mes, ja haurem consumit la quarta part de l'any. Haurem caminat el 25% del temps que falta per concluir l'any. I a mi no deixa de sorprendre'm que així sigui. Em sorpren intentar comprendre la velocitat del temps, com ens passa pel costat i no el veiem. Només quan ens mirem al mirall som capaços de percebre certes diferències en nosaltres.  

Segurament, pensareu que estic una mica obsessionada amb el temps. Sempre parlant del canvi d'estacions, del pas dels mesos, dels dies que han passat, dels que ens esperen i d'aquells que prometen ser especials. 

Potser si que tinc certa fixació en aprofitar el temps, en sentir que no malgasto cap dia i que no em deixo de fer res del que desitjo. Inevitablement, se m'escapen moltes coses de les mans i, suposo que és així com ha de ser. Així funciona la vida. Avançar amb pas ferm, dia a dia, intentant aconseguir el que volem, però no del tot. Què sempre quedi marge per a seguir intentant, desitjant, anhelant, buscant i o rendir-se mai. 

Potser si que darrerament estic notant que el temps m'empeny endavant, gairebé obligant-me a tancar etapes i començar a plantejar-se'n de noves. A diu adéu a un passat que de cada vegada quedarà més lluny i a posar la vista a l'horitzó valorant noves persepectives.

Potser si que tot plegat em fa cert vertigen i per això, m'amago i m'excuso en el pas del temps ... 

Potser tot plegat, ho faci el temps - el meteorlògic vull dir - l'hivern sempre ha estat un temps estrany, fred, apàtic, reflexiu ... Jo a l'estiu no penso tant, vic més, no se si us passa igual?

Potser, sigui que avui tampoc sabia molt bé que escriure i el temps, sigui quin sigui, sempre resulta un tema recurrent, poètic i inspirador.

M'acomiado amics i amigues! 

Tots els mesos que he oblidat ....

Ho se, ho se, teníu tota la raó del món, no tinc perdó de Déu! 

Per tenir, no tinc ni excusa!

He estat més de mig any sense escriure al blog. No he redactat ni una miserable ratlla! No puc més que demanar-vos disculpes una i mil vegades!!! Només puc dir-vos que em passa el temps a la velocitat del so. És increíble com tant aviat som a l'estiu i falta no res per les vacances, com en no res ens plantem a Nadal, acaba l'any i en comença un de nou, torna el fred, però, ja saps que en un parell o tres de mesos estarem mirant l'estiu de reüll. 

Bé, a tot això, som a febrer i m'adono que de nou he descuidat el blog. Per tant, ara és hora de posar-lo al dia. Per fer-ho, us explicaré que han estat per a mi, aquests sis mesos d'abscència, això si, en mode resum. Allí va doncs:

- Juny --> Es va complir l'il·lusió secreta que no us volia explicar. Després de Sant Joan, les barraques de Reus - em vaig iniciar en l'art de fer de barman o barwoman millor dit -  i el festival de dansa, vaig fer un mini viatget a París. Genial. No tinc més paraules. Oh la la! 

-Juliol --> Vaig tenir l'ocasió de provar l'Ictioterapia, és a dir, que uns peixets diminuts et facin la pedicura. Va ser un obsequi per haver participat ballant en l'inauguració d'unes termes de la ciutat. Com cada any, va haver-hi festa de dansa a la platja, envoltada del millor entorn possible (màgia, amigues, estrelles, dansa, brisa ...)

- Agost --> Arriben les vacances. Arriba el sol. Descans, platja, broncejat - no massa visisble, però, "algo és algo"- temps lliure, lectura ... A final de mes, nova escapada, aquesta vegada destí a Londres. Unes Holidays inoblidables i súper cool!  

-Setembre --> Comença el curs de nou. Ja estic a 3r d'alemany - qui m'ho havia de dir fa uns anys!-.De moment vaig sobrevivint al nou i complicat nivell, tot i que per moments sembla que m'he perdut alguna cosa pel camí! 

- Octubre --> Torno a les andanes dansarines. Hi ha canvis, la meva professora de tota la vida, se'n va i ens deixa una mica orfes. La trobarem a faltar! Caldrà buscar-se la vida si es vol seguir ballant.  

-Novembre--> Les llums comencen a inundar la ciutat. Tot es precipita, passem de tot Sants a Nadal amb 30 dies pel mig que semblen reduits a 24 hores. Els últims dies del mes m'enfronto a grans reptes: súperar la quantitat d'aliments recollida en el gran recpate de l'any anterior i també a l'examen del màster que fa un parell d'anys que arrossego. Els dos es superen, però, no vull avançar esdeveniments. Encara queda any!  

-Desembre --> El Nadal ja és aquí. Llums, felicitat, retrobaments, fred ... Hem trobat nova professora de dansa, a veure com anirà ... Sopars amb amigues, dinars familiars, l'any nou a la vora ...

A REVEURE 2013 ...

BENVINGUT 2014 !!!

- Gener 2014 --> Un nou any comença! Abandonem l'estrany, però no menys emocionant 2013 i donem la Benvinguda a l'incert 2014. Gràcies a Déu, pràcticament tots, ens tornem a trobar un any més per iniciar aquests 12 mesos que tenim per davant. Passen els reis, l'última espurna del Nadal 2013-2014. A mi em deixen una bona notícia: he aprovat l'examen del máster! Només em queda presentar el projecte final i gairebé el tinc llest.

-Febrer --> Projecte presentat! Cada dia és un regal, cada somriure una llum en aquest món que sovint viu a les fosques. No se que em depararà el 2014, de moment ja hem consumit més d' 1/12 part del seu temps. Seguirem somiant i també llevant-nos cada matí per intentar complir allò que per la nit hem dissenyat amb els ulls tancats i la ment serena. 

    

Ufff riu-te tu dels resums de cap d'any de les TV o dels 8 minuts i 15 segons per resumir la sèrie Lost! Jo amb poques ratlles acabo de sintetitzar més de 6 mesos d'emocions, vivències i sentiments.  

Gent, només em queda disculpar-me una vegada més per ser una impresentable, prometre que intentaré ser més constant i escriure regularment i animar-vos a seguir aixecant-nos dia a dia per fer un món millor o si més no, per fer el nostre petit entorn més habitable! 

Petons, besos, kisses, Küsses

  

Arriba el Juny, arribarà amb ell, per fi, l'estiu?

Bon dia gent!

Aquesta vegada gairebé no heu tingut temps ni de trobar-me a faltar. No se perquè m'han vingut ganes de'escriure quatre ratlles de les meves. No és que tingui massa a dir, per sort o per desgràcia, tot continúa com sempre. En fi, suposo que no hi ha mal que 100 anys duri però, com en duri 99 a veure qui és el bonic que ho suporta i en surt viu per explicar-ho!

Ja som al juny, el mes en que definitivament ha d'arribar l'estiu i en que el bon temps fa camí cap al seu punt àlgid. Tot i que en vista del maig que hem tingut, el nou mes tindrà feina quan a metereologia. Entro en aquest nou mes amb ganes i il·lusió, amb el curs académic esgotant minuts, amb plans de festa, ball, sopars, viatges, riures .... A l'horitzó. Ja us aniré explicant. Prefereixo no avançar masses coses ja que despres se'm "gafen" i com que hi tinc moltes il·lusions posades, vull que es realitzin i resultin possitives, de disgustos ja en col·lecciono prous durant l'any, ara és época de passar-ho bé i gaudir al màxim. 

El juny doncs, ha de ser si o si, el mes que doni pas a l'estiu, la calor, la platja, el mar ...

Dites les quatre tonteries de rigor, amics i amigues, m'acomiado fins a la pròxima que no us puc concretar quan serà perquè estic a tope però, és per culpa del juny! 

Llença't que l'instant és únic i no es repetirà (Lax'n Busto). 

Gaudiu del moment ara, demà Dèu dirà!