viernes, 4 de mayo de 2012

Dives, perfum, glamour, Hollywood ... història d'un anunci

Fa ja un temps que podem veure pels nostres televisors el següent anunci:




Es tracta del nou anunci de Dior. He de dir que a mi, personalment m'encanta i em sembla súper original i glamouròs; realment, se les pensen totes i creec que en aquest cas malgrat haver-hi alguns detractors i a pesar de tot el que s'ha dit i publicat, crec que han aconguit un anunci molt potent, diferent, que despren classe i elegància i que de ben segur fascinarà als més cinèfils. Perquè? doncs perquè està plagat de gran actrius de Hollywood; començant per la protagonista de l'anunci que és Charlize Teron, com sempre guapa, sexy y elagant i passant a grans dives de Hollywwod com Grace Kelly, Marilyn Monroe y Marlene Dietrich. Ja ho se, ja  ho se, les tres últimes fa molt temps que són mortes ... Així doncs, com s'ho han fet per reviure-les en aquest anunci? doncs amb les noves tecnologies ho han tingut molt fàcil, realitzant un muntatge molt interessant que ens permet veure com Charlize Teron saluda amb un petó la mítica Grace Kelly i comparteix set i perfum amb la sempre provocativa Marylin Monroe. A l'anunci que passen per la tele no arribem a veure Marlene Dietrich pero, si busquem la versió extesa per youtube (la que us he penjat jo ho és) la podrem veure esplendorosa en el trosset d'anunci en que ella apareix posant per als fotografs, així com, en un altre frame de l'anunci podem veure a les 3 actrius juntes en un fictici i/o virtual photocall. Cal explicar que l'anunci es situa en un palauet o quelcom per l'estil on s'hi celebra una desfilada de moda i veiem Charlize Teron vestida de carrer arribant tard a l'esdeveniment, corrent cap a les escales i pujant-les amb presa. Fa tard i per tant quan arriba al set de maquillatge i roba, l'han de preparar sense perdre temps mentre a les altres actrius les veiem ja llestes interactuant amb la premsa, posant per a les fotos i retocant-se. Sense perdre de vista el nostre segle, aquest anunci mescla el glamour d'ara amb el dels anys 50-60.   

Ja al final de l'anunci, veiem de nou desfilar per la pasarel·la, de manera imperiosa - que diria algú que conec- i la vegada sofisticada,  Charlize Teron portant un vestit de color daurat molt elegant mentre els flaixos i els focos l'enceguen; mica en mica, la silueta de l'actriu es va difuminant i es va confonent amb la silueta del perfum anunciat.

Com a apunt, explicar que les actrius històriques escollides per l'spot són aquestes i no unes altres perquè quan vivien ja eren imatge d'aquesta marca de roba i perfum o si més no solien ser grans usuaries d'aquesta marca aportant-li el seu galamour i prestigi i ara la marca ha volgut homenatjar-les d'aquesta manera tant peculiar.
L'anunci està acompanyat d'una immilorable banda sonora: " Heavy Cross" del grup Gossip. Tot plegat convergeix en un anuni rodó en la meva opinió. La música és l'adeqüada, la fotografia perfecte i la temàtica abordada així com la manera de fer-ho, resulten originals i genials.  

Com ja he dit abans, a mi em xifla l'anunci en qüestió. Em considero amant del cinema i encara més de les grans figures de l'història del seté art. Els grans actors i actrius de l'historia de Hollywood em fascinen, m'encanta llegir sobre la seva vida i veure les seves pel·lícules, cosa de cada cop més difícil, ja que gairebé no hi ha cap canal - que no sigui de pagament - que emeti cinema clàssic i mític. Aprofito per reivindicar-lo des d'aquí, per entendre el futur cal mirar al passat en tots els àmbits per tant, no podem deixar de banda els grans films i els seus protagonistes que han permès que Hollywood sigui el que és, aquella meca del cine que molts somiem conèixer algun dia.

Us deixo gaudint d'aquest fantàstic anunci. Records amics i amigues !


jueves, 19 de abril de 2012

Reflexions rutinaries

De que va el meu blog? doncs no ho sabria dir ... que pretenc amb ell? depen del dia, hi ha dies que simplemente desfogar-me i "vomitar" tot o gairebé tot el que penso i sovint callo massa i d'altres que solament busco xerrar pels descosits i entretnir al personal amb les meves cabòries que diria el Montilla de Pòlonia. Perquè he començat el meu post d'avui fent-me un parell de qüestions de les que es podríen anomenar absurdes? doncs perquè m'ha semblat interessant deixar clares aquestes premises i a la vegada situar-me jo mateixa que sovint no se ni on ni quan sóc.

La meva vida segueix com sempre, la mateixa rutina, la mateixa gent, les mateixes hores ... encara que sembli que ho dic en to pessimista no és això el que vull transmetre, bé no en sentit global. Si bé la rutina la relacionem amb quelcom poc divertit i gens excitant, sovint és possitiu tenir uns esquemes a seguir - ni que sigui per trencar-los de tant en tant - i saber que pretens del teu reocrregut vital. Reconec que a mi no em desgrada seguir patrons, és útil, fàcil i vas més al gra però, també és cert, com molts ja debeu estar pensat, que és poc motivant i no deixa marge a les sorpreses i imprevistos. Aquí és on volia arribar amb tota la meva explicació. Darrerament em sento poc motivada, necessito canvis en aquesta rutina, perquè m'entengueu em sento com seguint una línia recta, sempre d'un punt a un altre sense alteracions, sabent d'on surto i a on vaig, sense desviacions. Necessito doncs, alts i baixos, sortides laterals, revolts ... Estímuls de qualsevol tipus però, que signifiquin un canvi notable, que suposin un dalt a baix - possitiu - a la meva línia rutinaria. Se que  tal i com està tot, aquest "Dragon Khan" que demano per la meva vida, queda molt molt lluny i tampoc sóc jo tant atrevida com per saltar al buit o lligar-me la manta al cap. Per si queda algú que no ho sap, estem en una situació global negativa que no permet moltes alegries ni sorpreses, com a mínim, no de les agradables així que sóc conscient que hem tocarà aguantar una mica més, tot i que tinc molta fe en que el destí em depara quelcom més bo, doncs penso que sempre he lluitat per això i sempre he dirigit tots els meus esforços en aquesta direcció i que tard o d'hora m'he de veure recompensada. Ara estic en un moment de pausa i stop en que tot va més lent però, confio que algun dia començarem a moure'ns de nou i agafar ritme i allí estaré jo a primera fila quan donin el tret de sortida i amb moltes energies per no deixar les primeres posicions de la cursa !

La foto d'avui no te preu, crec que és molt gràfica del que és el nostre dia a dia - com a mínim del meu - i francament, hi hauria de reflexionar a fons i pensar en si això, és el que vull ...


Si hi ha algú més que es senti com jo, ànims ! No hi ha mal que 100 anys duri - aquesta és una de les frases que sempre em repeteixo quan les coses no van com un desitjarien i el més bo és que és totalment, certa, res dura eternament, ni tant sols un mateix !  

viernes, 6 de abril de 2012

Blog Actualitzat !!! - Setmana Santa

Doncs si, veient que a la llarga hauria de passar pel sedàs de totes formes; m'he dit, actualitza ara l'interfaç del blog i ja ho tindràs fet! Com diu el refraner popular: "feina feta, no hi ha estorb" Ara bé, he de confesar que aixó, d'estar sempre actualitzant aplicacion em cansa una mica. Que si fa uns mesos ens canvien el Twitter, tot el que hi havia a un costat a passat a l'altre (quin gran canvi! mode ironia on); que si ara el facebook passa a ser una horrorosa biografia que no hi ha qui l'entengui (em penedeixo d'haver dit que si a la biografia tot i que pel que se, a la llarga tothom tindrà biografia ... fins que els de Facebook s'en cansin i inventin una altra manera de fer perdre el temps); el Hotmail ens l'han canviat cent vegades i el google s'amplia i ara té tres centes aplicacions diferents ... En fi, ganes de fer-nos ballar al cap perquè com ja he dit, els canvis són més d'aparença i actualització física (que no dic jo que sovint no siguin necessaris per no quedar-se obsolets) que no pas de funcionament. El que és facilitar l'ús i fer-lo més àgil i senzill no ho solen aconseguir gaire però, és el que diuen: Renovar-se o morir!


No hi ha massa cosa més a explicar. Estem en plena Setmana Santa i mica en mica l'anem vivint a la nostra manera i segons la sentim interiorment. Avui hem estat a les 3 gràcies de Reus, un dels actes més importants i especials de la Setmana Santa de la ciutat. El toc negatiu l'ha posat la pluja. Durant tot el dia ha estat avisant que estava allí i podia fer acte de prescència però, no s'ha decidit a manifestar-se fins just el moment en que ha passat la procesó i el Sant Crist. Tothom ha hagut de treure el paraigües correcuita i aguantar el xafec estoicament. Realment, hem estat de pega ja que nomes ha plogut la mitja horeta, tres quarts que ha durat l'acte, despres ha escampat i fins i tot ha sortit tímidament el sol. Capriccis del destí suposo o potser algú que ens volia donar un escarment a tot aquells que nomes pensem en demanar sense donar res a canvi ("manitas que no dáis que esperáis!"). Tot i així, ha valgut la pena se allí com cada any i viure el moment.

martes, 3 de abril de 2012

Innocent Eyes


El títol d'avui, d'aquesta nit fa referència a una bònica canço de Delta Goodrem de fa uns anys que avui he escoltat doncs des de fa un temps la duc ala llista de reproducció del meu mp3. Certament, m'agrada molt el que diu aquesta canço, parla del passat, delpresent i del futur, del temps i la vida. Com canvia tot al llarg de la nostra vida i per tant, com la nostra percepció i les nostres prioritats responen a aquests canvis. Com d'important pot ser quelcom en un instant i com es pot esvair més tard. Com podem trobar a faltar un record el qual el vam viure sense l'intesitat que requeria i ara sabem, que no tornarà, que el passat passat és, que el que vam deixar enrera, allí s'ha quedat i no ha fet camí amb nosaltres doncs, el nostre camí el fem sols únicament amb els records com a equipatge i durant el trajecte decidim si ens desprenen d'ells, si n'afegim, si busquem companys de viatge i fins i tot si canviem de destí ....


Us deixo la lletra:

Do you remember when you where 7?
And the only thing that you wanted to do
Was show your mum that you could play the piano
Ten years have passed
And the one thing that lasts
Is that same old song that we played along and made my mumma cry

I miss those days and I miss those ways
When I got lost in fantasies
In a cartoon land of mysteries
In a place you won't grow old in a place you won't feel cold and I'll sing

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who won't just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Do you remember when you were 15?
And the kids at school called you a fool cos you took the chance to dream
In the time that's past and the one thing that lasts
Is that same old song that we played along and made my daddy cry

I miss those days and I miss those ways
When I got lost in fantasies
In a cartoon land of mysteries
In a place you won't grow old in a place you wont feel cold and I'll sing

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who wont just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Under my feeling under my skin
Under the thoughts from within
Learning the subtext
Of the mind
See creation how where defined

Da da da da da da da da da da da da
Seems I'm lost in my reflection
Da da da da da da da da da da da da
Find a star for my direction
Da da da da da da da da da da da da
For the little girl inside who wont just hide
Don't let me see mistakes and lies
Let me keep my faith and innocent eyes
My innocent eyes

Últimament, estic en un període mel·lancòlic i nostàlgic, recordant temps que creia ja molt oblidants, veiem que el pròxim pas és fer-me gran i deixar enrera el meu Peter Pan. Reflexiono molt sobre el meu futur, sobre que busco en la vida i a quina distància estic ara mateix d'aconsegir-ho. Crec que em trobo lluny del que vull ser, lluny de tenir la vida que desitjo o potser no, qui sap? Porto temps instal·lada en un "dia de reflexio", em sento una mica con a la pel·lícula "atrapat en el temps", despertant sempre a la mateixa realitat però, sense eines o oportunitats com per a canviar-la, en part per la situació econòmica i laboral, en part per la meva falta de decisió i iniciativa. Temps milllors vindran.

lunes, 2 de abril de 2012

Fa gairebé un any ...


Fa gairebé un any de l'última vegada que vaig esciure, certament tinc el blog una miqueteta abandonat però, és que entre facebook, twitter, hotmail i el més important de tots la meva vida real, no disposo de temps per actualitzar. A més a més, com que se que ningú em llegeix tampoc em preocupa massa.
La meva vida cotinua com sempre desordenada, amb grans reptes que mai acabo d'enfrontar amb incerteses profundes per, amb molta alegria i sempre sempre amb un somriure.
Laboralment la cosa esta pèssima i no sembla que es pugui arreglar, a més a més, qui està al davant i te la potestat i les eines per a fer-ho no està per la labor. És a tot arreu menys allà on convé. Personalment, únicament em queda l'opció de resignar-me, seguir treballant com sempre i aguantar fins que les coses canvin d'alguna manera. Ja se que resignar-se no és bo i jo no ho faria mai però, és que l'alternativa será acabar dels nervis i amb una depressió, així que potser val la pena afluixar el nus i respirar profundament, jo sola tampoc no puc fer més del que faig.
La foto que he triat avui crec que il·lustra bé com em sento, desconcertada però, encara no vençuda, il·lusionada pero perduda, feliç però, sense saber per quan de temps ...


Bé, per avui m'acomiado, prometo no trigar tant a tornar a escriure.

miércoles, 25 de mayo de 2011

ALES DE ISIS ALES DE LLIBERTAT


És poc habitual, és extrany, és inaudit però és. No acostumo a escriure per la nit, ja que sempre estic cansada però, avui aprofitant que estic pel blog per altres motius i també que estic contenta , passo i escric. Perquè estic contenta? perquè els dimecres al vespre creec que és quan més sóc jo. No és que durant la setmana fingeixi però, els dimecres em deixo anar tot ballant la dansa dels 7 vels. Els dimecres faig dansa del ventre en un centre cívic de la meva ciutat i és un dels millors moments de la setmana. Vaig començar farà 4 anys com un hobbie per omplir el temps i no estar sempre entre llibres, deures i obligacions i ara no podria viure sense aquesta dansa tant sensual, íntima, femenina, màgica ... no podria viure sense la música i la dansa en general, sóc una apassionada, es sentir unes notes i les cames se m'en van soles però, la dansa del ventre és especial i les noies que ballen amb mi en tenen gran part de culpa. Em format un grupet molt unit, amb noies d'edats molts diverses però, que ens entenem a les mil meravelles, que en sentim contentes de ser dones, de poder expressar aquesta sensualitat, de conixer-nos a nosaltres mateixes interior i exteriorment cada dia millor. El millor és que enguany ens hem aventurat a ballar amb les Ales de Isis que aporten una llibertat increíble a més a més, de ser espectaculars i precioses. Requereixen un nivell alt de exigència i control però, el resultat es podria dir que és immillorable.

El ball és difícil, extenuant, ràpid i delirant, màgic, ple de color i contrast, tant bon punt et falta l'aire com un minut més tard alces el vol com una papellona en llibertat en busca d'un nou rumb. Pots ser el sol i la lluna, la nit i el dia, una papellona delicada o una flor obrint-se lentament deixant entrevuere la bellesa que hi ha dins seu, pots sentir-te com la princesa encantada que desperta lentament d'un llarg letarg o l'esclava més sensual que puguis imaginar dansant per sobreviure, per ser lliure ... tot depen del camí que tris, de l'horitzó on miris i de com et sentís a cada instant.

lunes, 7 de marzo de 2011

Dia extrany de sentiments embolicats

Feia dies que no em passava per aquí, la veritat es que com que no hem llegeix ningú ni jo tampoc conec a ningú per aquests mons, doncs no tinc gaire motivació a anar venint. Ara bé, no perdo mai l'esperança de que algú, un dia per casualitat, com aquell qui no vol la cosa i per sorpresa trobi el meu blog i li faci una llegideta i que en acabar s'hi senti representat, que pensi igual que jo i em comenti l'entrada encara que sigui per que està aborrit i no té res millor a fer i un dia trobi el comentari i li contesti i qui sap potser ens fem amics i ... arribarà mai aquest dia? crec que miro massa pel·licules romàtiques d'aquelles que fan mal a la realitat.
En fi, som a 7 de març i continuo una mica com a dia 31 de gener, pessimista, decepcionada amb la gent, amb la vida i amb el món en general. La culpa és meva com sempre, per posar masses esperances en tot per no aconseguir res, per ser una maleïda crèdula inocent de la qual tothom s'aprofita, per pensar que tothom és bo i que el que no ho és, canviarà i es penedirà de tot, per creure que la gent te remordiments i pensa en els altres com massa sovint faig jo ... cada dia més penso que tothom mira per ell, va al seu ritme, dins del seu món sense parar-se a pensar en com està aquell a qui te al costat? sense mirar si algú ho esta passant malament, si pot necessitar ajuda de qualsevol tipus ... Hi ha tanta gent a qui ens fa falta unes paraules d'afecte i suport, una abraçada, un somriure ... i sabeu què? no culpo a ningú, perquè ens ho mereixem, només rebem allò que hem sembrat. Em pregunto però, si realment, jo he sembrat indiferència, ignorància, humillació, despreci i oblit? perquè des de fa un temps em sento així, i no entenc perquè? perquè jo?

La vida de vegades és molt dura tot i que es pugui pensar el contari. És molt dur veure que tothom és feliç i riu quan tú no ho aconsegueixes. És molt dur veure que la solució és fugir i no gossar per temor, és dur necessitar escapar i no poder perquè formes part d'una merda de rutina que t'empeny cada dia però, que no et fa realment feliç, és complicat deixar-ho enrera tot quan no tens res més, quan el vent no bufa en aquella direcció, quan les oportunitats escasegen, quan no saps per on tirar, únicament saps que ho vols però no pots ... i diuen que voler és poder però, no ho tinc tant clar .... poder puc però, sempre penso en els altres, en que faria molt de mal a gent que estimo, que en trobaria a faltar tants d'altres encara que se que ells m'oblidarien ràpid, llavors m'entren també les pors que no podien faltar, penso que no m'en sortiré perquè sóc estúpida, sempre ho he sigut i ara ho veig; penso en que trasbalsaria la meva vida i sobretot la dels altres, que potser em deixaria marcada per sempre de manera possitiva o negativa ... buff penso massa i no és bo, voler és poder i les coses s'han de fer sense pensar, sino no es fan.

Necessitava desfogam i crec que ho he aconseguit. Gràcies a aquest blog, el meu racó per escapar, per respirar, per dir el que sento sense pressió, per ser lliure, per deixar-me ser jo ....